S’acaba el curs polític aguditzant una contradicció que, després de la ressaca potscovid, s’ha anat fent més i més evident: i és que malgrat els esforços de la major part de la classe política catalana i les seves corretges de transmissió per imposar-nos la pau del cementiri en un marc de renúncies compartides i de retorn a l’autonomisme, la societat catalana és ben viva i prou capaç de mobilitzar-se en defensa dels drets i llibertats.

Les massives demostracions de força i indignació del professorat català (i valencià) han tingut una sèrie de virtuts, com demostrar la capacitat d’autoorganització en el que ha estat la lluita social més massiva dels darrers anys, o vincular la defensa dels drets laborals amb la de la llengua catalana i amb la necessitat d’un sistema educatiu públic i realment de qualitat. Però també han fet evident tant l’enganyifa del valor d’una suposada bona gestió des d’una autonomia irreal, com la mediocritat (o la indecència) d’unes castes polítiques, sindicals, burocràtiques i clientelars, en alguns casos suposadament........

© El Punt Avui