Salvador Illa anuncia que el curs vinent a Catalunya hi haurà 195 places més per estudiar medicina i que el 2031 s’haurà passat de les 1.333 actuals a les 2.000. Bravo! Fa temps que qui té contacte amb el sector sap que anem tardíssim –una plaça més en una facultat avui és un metge més d’aquí a 10 anys– però val més tardíssim que mai. Que la població catalana creix i envelleix en paral·lel –i més que ho farà– coincidint amb la jubilació massiva dels metges nascuts als anys seixanta. Que això tensa i tensarà el sistema. I que la majoria d’hospitals del país no troben facultatius perquè els pocs disponibles prefereixen quedar-se als grans centres de l’àrea metropolitana de Barcelona, on es treballa menys en precari.

Però l’anunci d’Illa va coix. Hi anirà mentre sigui vigent el districte universitari únic per a tot l’Estat, que permet que els estudiants murcians, andalusos o extremenys vinguin a formar-se aquí –només a mi em resulta sospitós que treguin millors notes de les PAU?– i un cop graduats se’n tornin a casa seva, serem allà on érem. Perquè la llengua ja no els frena per venir a Catalunya: aquí canviem al castellà i tan contents.

I arribem al moll de l’os: el millor acord de finançament de la història –llegit amb la ironia que calgui– serà una manta tan gran que cobrirà les 700 places més de medicina (pista: les del 2027 aniran totes a universitats privades), l’increment de plantilles del sistema de salut d’avui, l’acord amb els docents –l’actual o el que el millorarà–, la posada al dia dels edificis educatius, els 50.000 habitatges públics el 2030, els 5.500 mossos més també el 2030...? (Freno, que s’acaba l’espai...)

La resposta és rotunda: no. Sense revertir l’espoli (altres paraules són eufemismes) fiscal cronificat, sense unes noves regles, sense recaptar tot l’IRPF i guardar-lo sota clau, l’única possibilitat és fer com Illa: xutar-la endavant, ben lluny, a la pròxima dècada. En futbol, refusar-la així és jugar sense criteri. No cal un màster per concloure que amb la relació Catalunya-Espanya, tan maquillada com es vulgui, complir tots els compromisos és inviable. I per això Illa xuta als núvols.

© El Punt Avui