Diuen que els pressupostos de la Generalitat de Catalunya són tan i tan importants, que són la base de l’exercici de les seves competències i, per tant, l’eina fonamental de l’autogovern; que per això els elabora el govern, els negocia per aconseguir un suport majoritari i finalment els sotmet a l’aprovació del Parlament, que és la representació dels catalans i de la seva sobirania. I diuen, també, que aquests pressupostos són tan i tan essencials per al progrés dels catalans perquè no es poden aplicar les polítiques i millores necessàries avui amb uns pressupostos del 2023 prorrogats una altra vegada. Asseguren que aquests pressupostos són els més alts de la història, amb 49.162 milions d’euros. Què vol dir això? Que hi haurà més diners per a despesa social (sanitat, educació, serveis), perquè el 74% del total va a l’estat del benestar. Que hi haurà una pujada important de la inversió pública per a hospitals (Clínic, Joan XXIII, etcètera), infraestructures i equipaments públics, i per impulsar l’economia. Que hi haurà diners per a l’habitatge, concretament 1.900 milions per a habitatge i sòl i 160 per a ajudes al lloguer. Que es podran fer millores en educació, amb més recursos per a docents i construcció de centres educatius...

La lletra pot semblar alegre, enèrgica i vital, però la música és trista, nostàlgica, de funeral. Perquè tot això acaba depenent de les eleccions a Andalusia, de la catalanofòbia que s’hi trafica per guanyar o no perdre vots, de l’agenda de la candidata del PSOE María Jesús Montero, que no pot aspirar a guanyar si avança en el nou finançament català cedint l’IRPF, cosa que permetria a Salvador Illa complir la seva part del pacte d’investidura i a ERC aprovar els pressupostos. Així, doncs, la peça és un rèquiem per a l’autogovern, per la impotència de l’executiu per resoldre la seva primera responsabilitat, la incapacitat del Parlament per representar els catalans i la inexistència de la mínima engruna de sobirania a Catalunya. El problema és que això ja ens ho va aclarir el Tribunal Constitucional l’any 2010, que el rèquiem és en realitat un himne a 45 anys d’autonomia i un fragment de la simfonia de la dependència de l’Estat espanyol.

© El Punt Avui