Se sol confondre estat del benestar amb model de protecció social. L’estat del benestar es va aconseguir en el món capitalista durant els anys compresos entre finals dels quaranta i finals dels setanta i es va caracteritzar per un creixement econòmic sostingut i inqüestionable que va donar lloc a una sèrie d’assoliments econòmics i socials en què l’Estat va exercir un paper fonamental i en què tot estava regit per la democràcia liberal. El model de protecció social va ser un dels components d’aquest estat del benestar, sense el qual, de fet, hauria estat impossible. Des de principis del segle XX, diversos economistes i polítics han realitzat informes i han portat a la pràctica temptatives sobre la necessitat de donar cobertura a sectors de la població sense recursos o que estiguessin sumits en problemes derivats de la falta d’ocupació, però no va ser fins al 1938, a Suècia, amb la signatura dels Acords de Saltsjöbaden entre la burgesia i la classe obrera amb l’Estat com a garant, que es van definir les bases del futur model de protecció social: la burgesia va acceptar elevar el salari dels treballadors, els quals van renunciar a realitzar vagues massives i permanents, i tots dos van acceptar elevades i progressives taxes impositives que l’Estat redistribuiria mitjançant despesa social.

Aquest futur va quedar nítidament dibuixat en el conegut com a “informe Beveridge” del 1942 (Report of the Inter-departmental Committee on Social Insurance and Allied Services), que és on es defineix el que ha de ser el model de protecció social. Deia Beveridge: “No resulta possible dissenyar un programa de Seguretat Social satisfactori sense els supòsits següents: (A) Un servei nacional sanitari per a la prevenció i el tractament complet i que estigui disponible per a tots els membres de la comunitat. (B) Ajudes universals per a tots els fills fins als 14 anys, o fins als 16 anys si continuen estudiant a temps complet. (C) Ple ús dels poders de l’Estat per mantenir l’ocupació i per reduir la desocupació a una de tipus estacional, cíclica i ocasional, això és, a una mena de desocupació que sigui adequada per al seu tractament mitjançant prestacions en diners.” A partir d’aquí, va començar a funcionar un creixent model de protecció amb una intensitat adaptada a les possibilitats o ganes de cada país. (En el bloc caracteritzat per l’economia planificada, també es va desenvolupar un model de protecció social de característiques semblants.)

Per què es va posar en marxa el model de protecció social? Fonamentalment, per dues raons: (1) per comprar la pau social d’una població empobrida després de la depressió i miseritzada després de la Segona Guerra Mundial, un terreny molt ben adobat per a la propaganda socialista, la qual cosa no interessava al capitalisme, ocupat en la reconstrucció i en el creixement, i (2) perquè el model de protecció social afavoria la generació de PIB a través de la despesa pública i creava sensació de seguretat a una població que, segura i satisfeta, produiria més. L’estat del benestar anava a més, així com el model de protecció. Però William Beveridge va elaborar un segon informe el 1944 del qual gairebé mai se sol parlar: Full employment in free society. Hi deia que un sistema complet de Seguretat Social tan sols és possible –possible: sostenible, finançable– en una situació de plena ocupació del factor treball. És a dir, i ampliant el focus, quan el model de protecció social va ser instaurat, es van fer quatre supòsits que es va considerar –o es va voler creure?– que serien immutables: (a) l’oferta de feina sempre trobaria una demanda de feina que l’emprés, (b) els salaris serien sempre suficients i indexats a la inflació a fi que el poder de compra dels treballadors i la seva capacitat de pagament d’impostos es mantinguessin, (c) el paper que l’Estat exercia en aquest esquema continuaria sent el que era i mai seria qüestionat, i (d) explícitament mai es va considerar que l’esperança de vida després de la jubilació d’un treballador mitjà pogués variar substancialment amb els anys. (A tall d’exemple, el 1950 l’esperança de vida al Regne Unit després de la jubilació als 65 anys se situava en 12 anys per als homes i 15 per a les dones, que, a la pràctica, i en el cas dels homes, es reduïa a 10 perquè molts treballadors continuaven en actiu després d’arribar a l’edat de jubilació.) Avui cap d’aquests quatre supòsits s’està complint.

© El Punt Avui