El Taller de Músics de Barcelona celebra els quaranta-cinc anys de la seva fundació. Entre les iniciatives que pretenen fixar aquesta efemèride sobresurt la publicació d’un llibre commemoratiu on un dels seus fundadors, Lluís Cabrera, pren la paraula de manera exhaustiva per disseccionar la realitat musical del país des d’una perspectiva de passat, present i futur. Poques veus deuen existir més autoritzades que la de Cabrera per efectuar una anàlisi d’aquesta naturalesa amb coneixement de causa, tant per l’experiència viscuda a primera línia de foc com per la visió crítica i combativa que el caracteritza.

Tot va començar l’any 1979, fruit d’aquell esclat de llibertat que es va activar amb la mort del dictador i que va suposar la voluntat decidida de capgirar les convencions sobre l’ordre establert. La mateixa denominació de “taller” en referència a un centre d’aprenentatge musical ja suposava un primer desafiament a l’academicisme elitista dels conservatoris i una apel·lació també en sintonia amb les classes populars. Una voluntat que es reafirma de manera explícita quan determinen que la seva ubicació sigui en uns baixos del barri Xino de la ciutat, en ple cor del Raval, on encara es manté mig segle després. I una determinació de pluralitat i integració que es fa del tot plausible fent un repàs de la nòmina dels pioners que van donar aquell primer impuls, com el saxofonista alemany Peter Delphinich, el pianista xilè Mario Lecaros, el percussionista argentí Ricardo Hochberger, el flautista japonès Iroshi Kobayashi, el saxofonista canadenc Dave Pybus, el baterista iugoslau Zlato Kaucic, el trompetista argentí Americo Belloto i altres compatriotes seus com els contrabaixistes Horacio Fumero i Jorge Sarraute, els uruguaians Aldo Caviglia i Alberto Magnone o la cantant nord-americana Lotti Lewis. Noms tots ells que han contribuït a forjar les noves generacions de músics que en els estils i tendències més diverses han format bona part del circuit sonor del país del darrer mig segle, formant equip a les aules en aquells temps primigenis amb el mestratge autòcton d’altres il·lustres com Eduard Altaba, Elena Claramunt, Salvador Font, Salvador Niebla, Riqui Sabatés, Joan Vinyals, Joan Bofill i Toni Olaf Sabater.

Amb el mateix Lluís Cabrera i l’arquitecte Fernando Hernández, juntament amb Lola Huete i altres figures satèl·lits com el fotògraf Antonio Narváez, pilotant aquella nau d’esperit llibertari i essència transgressora, es va vertebrar una iniciativa que tenia més a veure amb l’activisme que no pas amb l’academicisme. Una experiència que a més va tenir clar des del principi la seva voluntat descentralitzadora a través de seminaris i activitats a diferents indrets del país com Girona, Banyoles, Vic o Vilanova i la Geltrú, entre molts altres. Fins al punt que durant la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta es va convertir en un model de referència a dins i fora de la Península.

Per tot plegat i molt més, el Taller de Músics és i serà sempre més que una escola. Aquestes ratlles només volen ser una modesta manera de reconèixer uns noms que moltes vegades no llueixen als cartells dels festivals ni als titulars mediàtics, però sense ells difícilment existiren molts d’aquests artistes que avui dia han fet de la seva vocació una professió d’èxit. No cal oblidar també que el Taller de Músics va contribuir a impulsar la seva pròpia competència amb l’ajut a la creació de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) i el derivat de l’Aula de Música trasplantada al Departament de Música Moderna i Jazz del Conservatori del Liceu. Per no parlar de la tasca que ha realitzat el mateix Taller a l’hora de reactivar l’històric vincle de Catalunya amb la cultura flamenca. Quaranta-cinc anys que són mereixedors d’un agraïment infinit.

© El Punt Avui