Jordi Vendrell, un dels millors radiofonistes que ha tingut el país, va dir en una entrevista ja llunyana en el temps: “La ràdio cura.” Suposo que per això hi ha tants programes de companyia dedicats als solitaris anònims i als oients que seguim confiant en la fiabilitat d’emissores que aposten per la cultura i que fan entrevistes interessants. La ràdio que informa sobre els esdeveniments de manera contrastada és un referent d’immediatesa i de credibilitat. Segons el darrer Eurobaròmetre, aquest mitjà de comunicació mereix la confiança d’un 69% dels enquestats. Les ones radiofòniques han sobreviscut dins un ecosistema mediàtic a hores d’ara saturat d’informació vertiginosa. Han perdurat també les ràdios locals amb caràcter propi com Ràdio Vilablareix, una emissora municipal i propera que emet al cent per cent música en català, a més de donar informació i oferir entrevistes amb cara i ulls. Segurament per això aquesta emissora s’ha fet tan popular i viral (l’avalen més de 40.000 seguidors a les xarxes). El mèrit principal és de Dídac Romagós, que és l’ànima d’un projecte radiofònic que no necessita complir amb la llei que obliga a programar un 25% de la música cantada en català o aranès, en un moment en què Ràdio Arrels està en perill i que a les emissores públiques i privades del país sona més reggaeton que mai (no tinc res contra els qui escolten aquest estil musical, però el nivell ínfim de les lletres de les cançons m’enerva). Tampoc s’entén que canals com iCat no potenciïn encara més la música en català. Romagós admet que “ens hem convertit en prescriptors”.

Tot i que no té equip, compta amb una quinzena de col·laboradors relacionats amb el món de la cultura i de l’esport perquè considera, com els bons creadors de continguts, que “la cultura és la gran oblidada i és la que ens ha salvat moltes vegades”. Tot i el seu talent, no es planteja marxar a cap altra emissora del país. A l’estudi treballa sol. “Soc els ordinadors i jo, i acabarà essent-hi la IA.” Esperem que no. Fins ara ha aconseguit adaptar l’emissora als canvis tecnològics sense perdre’n l’essència, amb perseverança de pedra picada. Tracta els convidats de manera tranquil·la, sense pressa, de manera que tant pots acabar parlant de filosofia com d’espiritualitat sense que l’interlocutor et talli. Té com a norma fer entrevistes presencials que permetin “prendre un cafè amb el convidat per destensar-nos i conèixer una mica més la persona que ha vingut. És bàsic deixar parlar”.

Deu ser per aquest motiu que ha aconseguit portar a l’estudi tot un ventall de personatges coneguts: de Vicenç Villatoro, Toni Albà o Agnès Marquès a Manel, Els Catarres, Sopa de Cabra i molts artistes i polítics del país. Continua tenint llista oberta a noves confirmacions (Quim Masferrer, el doctor Sans Segarra o Joan Laporta ja han acceptat la invitació) i té pendent encara un referent important com és Pep Guardiola. Penso que el mètode o l’antimètode de Romagós és deixar via lliure a l’expressió: “Els convidats s’adonen que no són les típiques entrevistes; els deixo parlar i s’ho passen bé.”

El primer que veus entrant a l’emissora és el Diccionario de filosofía de Ferrater i Mora i una edició de les Meditacions de Marc Aureli. De seguida entens que no hi ha pretensió de crear un attrezzo determinat sinó que es tracta d’un escenari quotidià on governa el desig de qüestionar-s’ho tot i d’aprofundir els temes, perquè Romagós és un apassionat de la filosofia. Sòcrates, Spinoza (Deus sive natura), Shopenhauer, Epicuri o Mainländer estan entre els seus pensadors de referència. “M’agradaria ser estoic”, comenta, “però no en sé, em preocupo sempre. Soc una persona molt sensible, massa”. “Com t’ho fas, tu?” Jo també em considero hipersensible però tinc fe, una confiança còsmica, practico la meditació i vaig a la natura a contemplar i deixar caure la ment. “Quan m’encallo, llegeixo”, em diu ell. Obre el llibre de Marc Aureli a l’atzar, i apareix la reflexió següent: “Has de meditar sobre el fet que ningú et pot impedir que diguis o facis allò que sigui conforme a la naturalesa, de la qual tu mateix ets part.” Surto de Ràdio Vilablareix amb la sensació d’haver estat en una espècie d’oasi d’idees, en una de les emissores principals que donen sentit a la comunicació en català, local i de proximitat, sense renunciar a la cultura en majúscula.

© El Punt Avui