El repte de ser crític amb la realitat canvia d’estil i de formes amb el pas del temps. Quan els humans arribem a una certa edat i se’ns suposa una incerta experiència, patim la il·lusió que tal exercici era més fàcil fa uns anys que actualment. I aquest podria ser un dels resultats d’una reflexió més consistent com més s’exerceix en primera instància sobre un mateix.

La retòrica al voltant de la idea de la proximitat de la fi del món no és nova tampoc, mal que també canvia de música contínuament, d’acord amb l’aire dels temps. N’hi ha moments estel·lars en la història, començant pel pànic a l’arribada de l’any 1000 –un clàssic, el preciós llibret d’Henry Focillon el retrata i hi medita de manera amena i documentada–, un model variat unes quantes vegades, no fa gaire el 2000 mateix, quan la caiguda dels ordinadors mal preparats pel canvi de mil·lenni havia de provocar un caos mundial.

En el finimondisme actual, la transvaloració de tots els valors ja està amortitzada (a més, la pràctica totalitat de la població ja no sap què és). El tret característic que el diferencia dels anteriors, i que........

© El Punt Avui