L’alegria de Sant Jordi, ens l’ha aigualit aquesta setmana el pacte del PP i Vox per “alliberar” l’Aragó de la suposada imposició del català. Volen suprimir l’Institut Aragonès del Català i reduir el reconeixement institucional de la llengua a la Franja, que ja estava sota mínims. L’atac no ens ve de nou; encara recordem aquell despropòsit del LAPAO que es va inventar el PP fa 13 anys. La “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” era una manera de negar l’evidència: que a la Franja s’hi parla català. I no pas perquè les institucions l’hagin protegit, sinó perquè la gent l’ha mantingut viu. Ho vaig comprovar a Mequinensa, seguint els passos de Jesús Moncada. Enlloc no he sentit tant català com allà, parlat amb una naturalitat i una autoconfiança que aquí hem anat perdent entre excuses i canvis de llengua automàtics. Les dades també ho confirmen: a la Franja el 94% de la població entén el català i el 80% el sap parlar. Escriure’l... ja és una altra història, perquè si a l’escola només és una assignatura optativa després no podem demanar miracles.

La Franja ens dona una lliçó incòmoda als principatins: allà el català hi ha sobreviscut sense oficialitat plena, sense escola en català i sense cap protecció legal. Perviu únicament per la voluntat i perseverança dels seus parlants. El PP i Vox el poden maltractar legalment, però no el podran matar si la gent no dimiteix de la seva llengua. Perquè la Franja demostra que les llengües no es maten, sinó que es moren. No es poden matar si els parlants no ho volen, però sí que poden morir quan els parlants abandonen la lluita. En prenem nota.

© El Punt Avui