Aquesta setmana ha entrat en vigor la nova taxa turística, que és de fins a 12 euros a Barcelona. I em sembla molt bé; els turistes han de contribuir a pagar l’impacte que provoquen sobre les ciutats que visiten. El problema és que, a ulls de l’administració, també som turistes els catalans que hem d’anar a Barcelona per feina i ens hi hem de quedar a dormir; toca passar per caixa.

No hi anem a fer una escapada ni a desconnectar: hi anem per reunions, per gestions, per actes, per feina i, en resum, hi anem perquè Barcelona és la nostra capital i continua concentrant poder i agenda, com qualsevol altra capital. Fa uns anys, encara podies trucar a algun amic i tibar d’un sofà llit. Però cada vegada més amics han hagut d’exiliar-se, expulsats d’una ciutat que s’ha anat fent impossible per a la classe mitjana que ha de viure de lloguer.

Ho explica molt bé Jordi Amat al seu darrer llibre, Les batalles de Barcelona, un assaig brutal sobre la disputa per la ciutat, sobre qui la pensa, qui la ven i, sobretot, per a qui és. I, si cada vegada és menys per als barcelonins, ja no cal parlar dels catalans; som molts els qui sentim avui que Barcelona no només no ens acull, sinó que ens rebutja. Els qui venim d’això que mal anomenem “territori” o “rerepaís”, tenim cada vegada més la sensació que Barcelona ja no és nostra. Taxar el turista és just i necessari. Però nosaltres, els catalans “de comarques”, no som turistes, encara que s’entestin a fer-nos sentir forasters a la nostra capital.

© El Punt Avui