Divendres, a les pàgines d’aquest diari, el músic i investigador Artur Blasco explicava a Guillem Vidal que havia recollit romanços de persones que no sabien què era un rellotge i cançons d’una dona de la Vall de Boí que no coneixia el valor de la moneda. No es perdin l’entrevista. Perquè en aquestes paraules hi ha molt més que anècdotes: hi ha l’essència de la nostra cultura. Blasco parla de la saviesa de la gent que no havia trepitjat mai una escola però que duia a dins una cultura fonda, mil·lenària: la nostra. Amb tots els respectes per als forasters televisius, l’autèntic foraster de Catalunya ha estat Artur Blasco recorrent el Pirineu amb una gravadora a la mà, fent cantar la gent gran, estirant el fil de les tonades apreses dels avis abans no es perdessin per sempre. La feina que ha fet és colossal. Va recollir 1.682 cançons de 413 cantants de 247 pobles de 13 comarques diferents. Artur Blasco és per a la cançó tradicional catalana el que Joan Coromines va ser per a la llengua: un home que ha salvat un tresor col·lectiu. He estat a Arsèguel i he ballat al so de l’acordió diatònic recuperat gràcies a la seva tenacitat. També hi he sentit cançons d’una incorrecció política deliciosa, que avui fan envermellir però ens ajuden a explicar-nos i a entendre’ns. Aquesta setmana Blasco rebrà el Premi Enderrock d’Honor a Girona. És una gran notícia. Enmig de les picabaralles de cada dia, del regateig curt de la política, de les estadístiques desfavorables de l’ús de la llengua, a vegades convé aixecar el cap. Perquè sovint els arbres de la disputa i dels entrebancs no ens deixen veure el bosc: el bosc immens de la nostra cultura i de la saviesa de la nostra gent.

© El Punt Avui