Les coses, quan passen, no és perquè sí. Sé que hi ha una raó, però desconec quina i això em treu la son, per què ha estat justament ara, i no fa un mes, o dos, o tres, o més temps fins i tot, que la jutgessa d’Osca ha decidit posar l’accelerador del trasllat de les pintures murals de Sixena, que ha determinat que hauran de ser al monestir abans del maig del 2027. Si durant l’any, gairebé, que ha passat des de que el Tribunal Suprem va sentenciar l’obra, la magistrada ha tingut dubtes, no n’ha reflectit cap ni un en la seva darrera resolució, que va signar divendres passat, perquè dona la raó en tot el que ha exposat sempre el govern d’Aragó sense l’aval de tècnics de reputació: que l’operació és viable i durant el procés no es danyaran les pintures. Tampoc no és casual que l’escriptor Eduardo Mendoza i el dibuixant Mariscal bramin ara que això de Sant Jordi és un invent i que el 23 d’abril s’ha de dir la Festa del Llibre. Saben que el foc d’insults a la catalanitat està encès i que tot el que s’hi llança detona amb virulència. I no, tampoc no és un error involuntari que es vulgui treure la gestió del cinema Truffaut de Girona al Col·lectiu de Crítics per adjudicar-la a una empresa, perquè la visió monetitzadora de la cultura avança sense fre amb el beneplàcit de tota la classe política, de dreta a esquerra. Quins dies, tu.

© El Punt Avui