La gent corre per provar que té una ànima, no un cos. En un nou assaig espaterrant sobre filosofia i esport ( La raison du sport ), el pensador francès Jean-Luc Marion exposa magníficament dues definicions fonamentals i sovint contradictòries de l’activitat esportiva. D’una banda, hi evoca la seva passió per la cursa a peu, que va practicar a alt nivell, barrejant relat personal i reflexions per analitzar el que bull dins el caparró de l’atleta. A més, enumera l’odissea de campions que va conèixer i admirar, i deslliga la moralitat i la immoralitat de la competició. Marion defineix l’esport com a experiència unificadora i espiritual que “fomenta la participació”. El motiu de l’esforç no és, en el cas de l’atletisme, córrer per a la glòria personal o la mera superació de l’altre (estimulant, sens dubte), sinó per una necessitat més profunda: confirmar la pròpia existència, extasiar-se fora de la quotidianitat i obrir-se al “món veritable”.

El filòsof explica que l’esport vol “unificar la màquina i........

© El Punt Avui