Les paraules que ahir va pronunciar l’escriptor Biel Mesquida després de fer-se pública la seva proclamació com a 58è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes són prou eloqüents del moment hostil que viu la llengua catalana arreu dels Països Catalans: “Soc un escriptor viu, a la trinxera, en un moment de guerra i d’emergència de la llengua catalana. [...] L’obra la construeixo enmig del fragor de la batalla. Els escriptors catalans som soldats.” Mallorquí que ha destacat peu seu activisme en favor de la llengua, la seva proclamació es produeix a pocs dies que el català hagi patit una nova clatellada a les Illes Balears, on el PP i Vox han acordat aquesta setmana eliminar el requisit del català en les places docents de difícil cobertura i en categories laborals bàsiques en la funció pública, com ara zeladors, auxiliars i personal de neteja o manteniment. Una mesura que es disfressa de necessitat per cobrir uns serveis però que no deixa de ser un nou pas per exterminar la llengua.

Les Illes, el País Valencià i Catalunya, cadascú amb les seves particularitats, pateixen com a unitat lingüística una mateixa ofensiva. D’aquí que el nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes hagi d’emprar un llenguatge d’aires bèl·lics, perquè com a Països Catalans ens trobem en el punt de mira d’uns atacs que s’intensifiquen a passos de gegant. Que un escriptor escrigui en català no hauria de ser cap acte heroic però la realitat imposa aquesta consideració. La militància en favor de la llengua d’un autor com Mesquida, com també la del recentment guanyador del premi Sant Jordi, Carles Rebassa, és un acte d’heroïcitat que no hauria de ser pres com a tal si fóssim un país amb totes les condicions de normalitat política i cultural. Per això hem de subscriure el discurs de Rebassa de dissabte, quan va dir que “sense llengua no hi ha ni país” i que “la destrucció de la llengua catalana sempre ha estat –i encara és— l’objectiu principal de tots aquells que volen convertir Catalunya en una província més d’Espanya”. Davant això, a la societat civil només ens queda recuperar la militància i l’activisme per salvar allò que ens vehicula com a país.

© El Punt Avui