Es van celebrar fa poc i molta gent es pregunta per què es fan eleccions sindicals al camp català i per a què serveixen. A vegades, convé recordar la història per saber el perquè de les coses. A començament de la Transició, la Unió de Pagesos, que havia nascut el 1974, es va proposar com a primer objectiu la democratització del sector agrari, al costat lògicament de la del país. És per això que, en les primeres reunions clandestines, es va acordar ingressar a l’Assemblea de Catalunya.

L’horitzó, doncs, era ben clar: calia treballar i lluitar per la pagesia i pel país, que sense Franco caminaria cap a la democràcia, sí, però amb un fort component franquista també a les zones rurals. Teníem molt clar que no recuperaríem la llibertat sindical sense abans aconseguir les llibertats polítiques. Per tant, vam fer nostre també el lema de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. I al camp la democratització passava necessàriament per l’eliminació del sindicat vertical franquista, és a dir les Germandats de Llauradors i Ramaders, recuperant el model organitzatiu que havíem tingut abans de la guerra.

Per contra, la resposta de la UCD va ser canviar el nom al sindicat franquista, però mantenir-ne l’estructura vertical. S’anomenaria Cambres Agràries. És a dir, fent bona aquella dita de “cal que tot canviï, perquè res no canviï”. I així la pagesia vam encarrilar la Transició, mantenint la llosa del sindicat vertical. Per què? Doncs perquè els neofranquistes que menaven la Transició tenien molt clar que, de cara a les primeres eleccions generals, el vot agrari podia ser decisiu per guanyar-les. Si bé a Catalunya només teníem un 8% de la població pagesa, en el conjunt de l’Estat n’hi havia molta més, i mantenir el sindicat vertical amb els seus secretaris i la gestió de serveis tan importants com el règim especial de la Seguretat Social, conduir el vot agrari podia ser determinant. Només cal repassar un estudi del Ministeri que explica amb detall com s’ho van fer per utilitzar aquesta estructura vertical de cara a les eleccions. I no cal desclassificar aquell estudi, perquè un funcionari ens el va passar íntegre ja fa una colla d’anys.

És evident que, a Catalunya, els de Madrid també tenien col·laboradors fidels disposats a mantenir l’estructura sindical franquista, entre altres raons perquè ells la seguien ocupant. Perquè, a casa nostra, de franquistes també n’hi havia. Al cap de poc, van convocar unes eleccions a Cambres que la UP va boicotejar. En certa manera com ho ha fet ara la Revolta Pagesa, però amb una diferència: ho vam fer sense mòbils, que no n’hi havia, i convocant els pagesos a cada poble en assemblees obertes i discutint els nostres arguments a favor del boicot. Anant a votar legitimàvem les Cambres, quan el que es tractava era de fer-les desaparèixer.

Bona part de la pagesia ho va entendre i els partits polítics també, però ningú va fer res per capgirar la situació. Ja amb un ministre socialista, Carlos Romero, semblava que havíem d’avançar. Joan Casajoana va dur el pes de les reunions, sempre sense resultats. Va ser després, amb el ministre Pedro Solbes, que es van eliminar les Cambres Agràries a tot l’Estat i es van convocar eleccions sindicals a mans de cada govern autonòmic que servirien per mesurar la representativitat sindical, més o menys com ho venien fent a l’Estat francès.

Que es podia haver pactat el model italià? A mi personalment m’agrada: allà, la representativitat es té en compte a partir de l’afiliació de cada sindicat. Que de cara a aquest procés electoral es pot demanar el vot en blanc o nul? Sí. I fins i tot cridar al boicot, com havíem fet la UP, fa 46 anys. Però amb una única condició: explicar-ho molt bé. Perquè, com molt bé va dir Campalans fa més de 100 anys, política és pedagogia.

Al capdavall, sempre ens quedarà agrupar-nos en aquell model associatiu que van organitzar els remences fa més de 500 anys: el sindicat.

© El Punt Avui