Aquesta setmana es compliran 45 anys de la mort a Palafrugell del gran escriptor Josep Pla. La casualitat o la providència van fer que morís el dia de Sant Jordi, el 23 d’abril, igual que altres grans escriptors, com ara Cervantes i Shakespeare. És l’escriptor català més prolífic del segle XX, amb una producció d’unes 30.000 pàgines, que estan recollides en la magnífica Obra completa, editada per l’editorial Destino, amb una enquadernació en vermell i amb lletres daurades. Jo, que em considero un gran admirador de Pla, vaig començar a comprar aquesta edició ja fa alguns anys, de segona mà, i ara ja la tinc gairebé sencera. Aquells de vostès que hagin llegit alguns dels meus articles sabran que moltes vegades cito Josep Pla, perquè sovint el llegeixo o rellegeixo amb delit i sempre hi trobo reflexions interessants.

Narrador incansable, ell feia el que ara en diem no ficció: explicava el que veia i vivia, i era un grandíssim observador. Té alguna producció que podria ser considerada una novel·la, com ara El carrer estret, però, en el fons, no és res més que la descripció maquillada de realitats que va viure. De fet, Pla ironitzava sobre la gent que llegeix novel·les, que segons ell suposa una manera de fugir de la realitat. Al llarg del temps, ha estat descrit amb qualificatius molt diversos: realista, costumista, observador minuciós, detallista, clar, precís, irònic, escèptic, un gran cronista del país o un memorialista, però també ha estat titllat de conservador, antirepublicà i individualista.

Una vegada, vaig enraonar amb el director de la Fundació Josep Pla de Palafrugell i vam coincidir en una idea: Pla va parlar de tot tipus de temes en les seves obres. Amb una vida llarga i plena d’experiències, un gran observador com ell, obsessionat per escriure, ens ha deixat un llegat riquíssim i inabastable. És el gran cronista de l’Empordà, però també de la resta de Catalunya, i els seus llibres de viatges són interessantíssims per les apreciacions culturals, socials i paisatgístiques que fa, ja sigui de paisatges rurals o urbans. Les cròniques parlamentàries són un testimoni d’excepció dels moments convulsos del segle XX espanyol i català. També va tractar la descripció de costums socials, tant dels pagesos com de la burgesia, la gastronomia i la descripció de personatges del moment, ja fossin persones cèlebres o bé amics seus.

Pla va tenir la desgràcia, com la majoria de catalans, de viure la Guerra Civil. Essent propietari rural i periodista d’ideologia conservadora, va haver de fugir a l’estranger per no acabar assassinat pels escamots anarquistes, i en aquesta vida ja se sap que en moments de violència extrema allò habitual és unir-se a l’enemic del teu enemic, en aquest cas, el franquisme. Després de la guerra, va quedar decebut amb el nou règim i, forçat a escriure en castellà, emprava catalanades a propòsit com a forma de protesta, acte que enfurismava els censors. Era el “vencedor vençut”, i aquesta condició “forma part de la complexitat del personatge”, diu Xavier Pla, el seu biògraf, autor del magnífic llibre Un cor furtiu. Vida de Josep Pla. Quan va poder tornar a escriure en català, així ho va fer fins a la resta dels seus dies.

Els catalans tenim sort d’haver tingut un escriptor com Josep Pla i disposar de la seva immensa aportació a la nostra maltractada i dissortada llengua, que ell considerava sorneguerament “un llatí arximacarrònic”, però que va cultivar amb passió, precisió, naturalitat, senzillesa, i alhora amb una gran riquesa i un gran sentit de país.

© El Punt Avui