Els he de confessar que no vaig fer el servei militar. Molts homes de la meva generació vam fer objecció de consciència i vam anar a fer un servei civil, i per no haver fet la mili segurament no seré mai un “home de veritat”, com deien abans. Tenia un amic que sí va decidir fer el servei militar, i després ens explicava les famoses batalletes, que eren força pesades. Una de les historietes anava d’un sergent que feia discursos als reclutes i la frase més repetida que proferia era “yo la democracia me la paso por los cojones”.

Els atributs genitals masculins han estat un instrument recurrent en la dialèctica política i militar espanyola, que ha estat testosterònica durant segles, i sovint s’han pres decisions utilitzant aquests òrgans reproductius i no pas basades en estudis rigorosos fets per especialistes. Un cas conegut va ser el d’un president del govern espanyol que portava bigoti, que va decidir envair un illot del nord d’Àfrica on hi havia quatre cabres i un pastor i ho va relatar com si fos el desembarcament de Normandia, i també va impulsar un projecte anomenat Plan Hidrológico Nacional (PHN), una obra faraònica que pretenia fer arribar el riu Ebre fins a Almeria. Segons un dels seus ministres, el president va dir que aquest pla s’aprovaria “por cojones”. Una part significativa d’aquest pla es va derogar posteriorment perquè era desmesuradament car, ecològicament insostenible i afavoria uns territoris i en perjudicava uns altres. Tot plegat molt normal tenint en compte que no s’havia pensat amb el cervell sinó amb una altra part de l’anatomia masculina.

Una situació semblant està passant amb la xarxa ferroviària espanyola, que, des que va ploure una mica el passat mes de gener, està naufragant estrepitosament. Com molts de vostès deuen saber, el ferrocarril el van inventar els anglesos fa dos segles, la Gran Bretanya va ser el bressol de les primeres xarxes ferroviàries gràcies al seu lideratge industrial i tecnològic, i actualment ha esdevingut un mitjà de transport ràpid, segur i fiable a tot arreu. L’any 1848, el primer tren català va circular entre Barcelona i Mataró, una línia impulsada per l’empresari Miquel Biada. Aquell trajecte va obrir la porta a l’expansió ferroviària catalana, clau per al desenvolupament industrial.

En un moment determinat, els dirigents polítics espanyols van tornar a utilitzar els cojones en lloc del cervell i van decidir que Espanya tindria la xarxa d’alta velocitat més gran del món juntament amb la Xina, país amb el qual no es pot comparar ni per economia, ni per superfície, ni per demografia. “Cosirem el país amb cables d’acer”, va dir una ministra (en aquest cas devia pensar amb els ovaris). A més, aquesta xarxa havia de ser radial i passar tota per Madrid. I així va ser com Espanya va tenir una doble xarxa de tren: la d’alta velocitat, que consumeix la major part del pressupost, i la regional o de rodalies, que utilitza la major part de la població però a la que s’ha destinat una part mínima del pressupost. La xarxa del TAV ha consumit recursos desmesurats, com el que va costar portar l’alta velocitat a Astúries: més de 4.000 milions d’euros, quatre vegades el que va costar fer la segona terminal de l’aeroport de Barcelona. El cost de tenir dues xarxes és inassumible per a una economia endeutada i fràgil com l’espanyola, i totes dues xarxes han patit greus deficiències de manteniment que han dut a una situació catastròfica, la conseqüència lògica de governar amb els testicles en lloc de fer-ho amb el cap.

© El Punt Avui