Algú pot pensar, després de la desclassificació d’alguns dels papers del cop d’estat del 23-F, que, efectivament, la muntanya ha parit un ratolí ridícul. Que ja ho sabíem tot, o quasi tot, i que els secrets que podien canviar la percepció del que va passar s’han acabat concretant en alguna xafarderia, en la implicació dels serveis secrets i en la constatació d’una mala maror profunda en el si d’un exèrcit aleshores d’una marcada fidelitat franquista. I, per descomptat, la notícia de l’endemà no és que el rei Juan Carlos va instigar, va esperonar o va permetre la revolta armada, sinó que va ser justament qui va evitar l’èxit de l’aixecament militar i les conseqüències que se’n podrien derivar. Només cal fer un repàs a les portades dels mitjans per comprovar que la figura del monarca en surt reforçada. Si grates una mica, encara hi ha racons foscos (jo trobo, per exemple, que la dilació entre l’inici del cop i la proclama constitucionalista del rei no s’explica prou bé) i ombres institucionals en el paper que va jugar abans, durant i després del cop, però el que compta –el que de debò compta– és que, a diferència del que molts podien pensar (i encara tenen dret a fer-ho!), la percepció de les seves actuacions es tradueix en una confirmació del que s’ha anomenat el mite fundacional de la democràcia espanyola. Només cal fixar-se en un detall. Feijoó s’ha afanyat a demanar el retorn de l’emèrit perquè “va contribuir al manteniment de les llibertats i ara hauria de viure la seva última etapa amb dignitat al seu país”.

No sé escatir del tot si es tracta d’una operació orquestrada per part de la pròpia institució (o per altres i altes instàncies de l’Estat) i tampoc conec l’abast i el perquè d’aquesta “resurrecció” reial, però el cert és que ha funcionat. Tot allò, “allò”, haurà servit, després de 45 anys, per fer-nos creure que vivim en el millor dels mons possibles.

© El Punt Avui