Quan érem petits, els meus germans i jo, poc ens podíem pensar que aquell espai de jocs idíl·lic (voltàvem a la vora del molí; corríem entre les serres; ens banyàvem –més ben dit: xipollejàvem– al rec Major; vèiem com la tia Tresina feina anar la màquina de cosir; contemplàvem l’àvia quan amb el bufador atiava el foc de la cuina econòmica; la mare, quan preparava el burro, aquell embalum que escalfava el llit, o el braser de carbó) s’acabaria convertint en el Centre d’Art de Banyoles. Hi rumiava fa uns dies, en la inauguració de la Col·lecció Gimferrer, el llegat esplèndid de Jordi Gimferrer, 136 peces, que conformen una oferta artística de primer ordre per a la vila i que la col·loquen en un lloc capdavanter –juntament amb el Museu Arqueològic renovat i amb altres equipaments– en el panorama artístic del país.

Aquesta col·lecció és una barbaritat, sobretot quan saps que prové de la iniciativa d’una sola persona, entestada, al llarg de la vida, a confegir un patrimoni d’un nivell altíssim, amb peces úniques que seran memòria sentimental i imaginari poètic de tots aquells que ara les poden observar, que les miraran amb atenció i desig, que es deixaran emportar pel flux estètic d’un paisatge d’Urgell, del compacte trencaclosques d’un Chillida, de la immanent forma àtica d’una urna grega, “filla adoptiva del Silenci i el Temps assossegat”. El llegat de Gimferrer a l’Ajuntament de Banyoles és, sobretot, una expressió d’empatia visual. Amb un projecte museístic delicat i racional (cinc seccions: retrat, autoretrat, visió de l’altre, paisatge, avantguarda i territori), conceptual, els ulls de milers de ciutadans podran gaudir del moment, de l’emoció primigènia, íntima, que va experimentar Gimferrer.

És la casa dels meus avis també. Contemplo la bellesa i alhora evoco la cambra on dormia de petit, mentre el brogit d’un dimecres de mercat entrava per la finestra gòtica del Molí de la Plaça.

© El Punt Avui