Enguany ja he cobert la meva quota d’entrevistes escolars: m’han vingut a veure, en pocs dies, cinc grups d’alumnes, d’EGB i de BUP. En alguns casos es tracta d’un “treball d’escola” proposat pel mestre, o la mestra, i m’adono que avui dia corren una mena de mestres que no eren imaginables en el meu temps, o no trobaven l’ambient adequat per manifestar les seves inquietuds. Un grup de xicots fa una revista literària. Unes nenes aportaran aquesta entrevista a les activitats de Gràcia amb motiu de la festa de Sant Jordi... És evident que tot això és positiu i en molts dels joves entrevistadors s’endevina l’aprenentatge recent del català.

Hi ha el grup que ve amb un magnetòfon –i els previsors amb dos, perquè l’aparell sol fallar– i el grup armat amb paper i bolígraf. Cada estudiant ha preparat les seves preguntes, i quan un acaba diu al company: “Ara tu”. Mai no pots saber què et preguntaran: des del dia que vas néixer –que es pot trobar en qualsevol llibre– fins què penses de la felicitat, que no hi ha cap llibre capaç d’explicar. Sovint cal repreguntar abans de respondre. Quan et demanen “quin és el llibre més important que ha fet”, t’esforces a aclarir: què vol dir “important”? El més bo, el que t’agrada més, el més venut? (sol anar per aquest camí, la pregunta: importa l’èxit).

Fa una certa por quan veus que després d’una explicació només apunten “sí” o “no”, i penses que les coses no són tan senzilles.

Una noieta m’ha adreçat una pregunta que de primer m’ha fet gràcia i després m’ha fet pensar.

–Què va sentir quan el van nomenar escriptor?

Dona, li he dit, a un escriptor, o a un pintor, o a un músic no se’l “nomena”, com es nomena un ministre o, en general, un càrrec. Hi ha un moment que un “s’adona” que és escriptor, o es pensa que ho és...

Però quan han marxat m’he quedat meditant sobre els “nomenaments”. És cert que l’autèntic nomenament sempre el fan els altres. És la decisió dels altres el que et fa allò: músic, poeta, actor, polític.. Quan hi ha una coincidència suficient d’opinions en el fet que hom és novel·lista, ho és. El que no compta és l’autonomenament. “Jo sóc artista”, ha dit molta gent al llarg dels segles. I no ho eren, encara que se’n “sentissin” (respecto el marge d’error, excepcional, que pot fer que el nomenament no arribi fins a una generació posterior).

Hi ha qui s’autonomena salvador de la pàtria. I ningú, o la majoria, no els reconeix aquesta condició; no hi fa res, són gent que creuen que la vida es regula per decret, i que els únics capacitats per a signar-ne són ells.

Tots som nomenats i si no considerem justa l’etiqueta que ens han penjat no tenim altre remei que demostrar les nostres aptituds per a merèixer-ne una altra.

© El Punt Avui