D’uns anys ençà han fet fallida una colla d’empreses que eren considerades molt sòlides, pràcticament immortals. Deixo de banda l’anàlisi de totes les causes possibles del fracàs –i accepto que sovint la culpa la pot tenir “un altre”– per limitar-me a un factor poc comentat: la vanitat.

Antony Jay, autor de La direcció d’empreses i Maquiavel, ho ha exposat molt bé: “És indubtable que dirigir amb èxit un grup creador és una satisfacció que puja al cap. El perill més gros és quan el director, l’amo, etc., cau en la temptació de creure en el seu propi mite, i pensa que potser sí que té una estranya facultat, que potser és efectivament un superhome. Al capdavall, en té proves clares: el triomf de l’empresa, la derrota que ha infligit als competidors, l’admiració que li manifesten persones molt brillants i capacitades. Potser el fracàs és impossible...”

Potser algun lector em dirà que no es tracta tant de vanitat com de manca d’intel·ligència. La resposta és que segurament estem d’acord, perquè al meu entendre la vanitat és una forma de la irracionalitat, una pèrdua de la lucidesa crítica. Ray cita el cas de Nicolau II dient que “aconseguí envoltar-se estúpidament d’un món de fantasia en el qual va viure fins al 1917. El tsar s’ho manegava per a interpretar equivocadament tot el que passava al seu voltant i enganyar-se ell mateix amb nicieses. La humanitat sembla tenir, latent, un meravellós poder d’autoengany, i l’adversitat fomenta aquesta actitud en els dirigents febles. Un parell d’estadístiques afalagadores, una observació favorable escoltada a un client sobre un producte, una petita ensopegada del rival en un negoci, qualsevol cosa serveix per a esborrar del cervell tota la resta. Sempre hi ha gent disposada a donar informacions enganyoses i a assegurar que tot marxa perfectament… encara que la multitud amenaci les portes del Palau d’Hivern…”

La vanitat no és tan pròpia dels artistes com se sol creure. Potser sí que els que en són ho són més visiblement, i d’aquí ve l’error. Es dona per fet que entre l’art i la vanitat hi ha una relació estreta, i en canvi costa més de veure la relació entre la vanitat i el comerç, la vanitat i la indústria, la vanitat i la política, la vanitat i l’ofici o la professió… Conec bastants empresaris, managers i executius que em semblen molt més vanitosos que molts artistes. I ho comprenc, perquè sovint –i això també costa d’acceptar– un empresari és més creador que un escriptor, un pintor, un músic… i en valorar-se ell mateix –supervalorant els seus èxits i dissimulant els seus fracassos– el directiu o el tècnic s’autointerpreten com ho faria un artista. L’única diferència –els aplaudiments– és perillosa per a l’empresari: quan a l’artista se li acaben, sap que ha de plegar; però al directiu no se li acaben mai. Els seus no el critiquen, no el xiulen, i potser per covardia permeten que es vagi inflant… fins que esclata.

La vanitat d’un artista pot ésser un error que, en tot cas, actua contra ell mateix, mentre que la vanitat d’un creador d’empreses és un risc social.

© El Punt Avui