Al “Journal de Genève” s’ha recollit la indignació d’un diputat socialista. El motiu de la indignació és que l’Estat paga el sou d’una part dels seus funcionaris a través de tres grans bancs suïssos, i un informe recent acaba de demostrar que aquests tres bancs, precisament, atorguen crèdits al govern de l’Àfrica del Sud. I no tan sols això, sinó que aquests crèdits s’han triplicat en el període del 1972 al 1979. I encara pitjor: aquests diners hauran servit per a finançar el programa nuclear sud-africà. I posats a afegir: aquests bancs fan un paper important en la distribució de l’or de l’Àfrica del Sud.

En resum, els funcionaris estatals de Ginebra es veuen obligats a utilitzar els serveis d’un establiment bancari relacionat amb l’Àfrica del Sud i, segons el diputat en qüestió, aquest lligam pot topar amb les seves conviccions. Per tal d’evitar-ho, suggereix que els sous siguin pagats des d’ara mitjançant una banca de dret públic, com la Caixa d’Estalvis o el Banc Hipotecari.

El comentarista del “Journal” glossa la protesta del diputat dient-li que molt bé, però, ¿i si resulta que aquells tres bancs que donen crèdits al govern sud-africà són els mateixos que han avançat més diners a Polònia?

I si la Caixa d’Estalvis, que el diputat proposa, hagués concedit una hipoteca a la vídua d’un dictador sud-americà, desitjosa de comprar una casa a Ginebra? Per si algun lector del nostre diari dubta del sentit de l’humor dels periodistes suïssos, transcriuré l’última consideració: “¿I si els clients d’algun d’aquests establiments d’estalvi retiressin els diners que els han confiat, horroritzats per la idea que els seus estalvis puguin servir per a pagar funcionaris?…”

Vet aquí que la indignació del diputat significa una curiosa explosió de purisme i d’escrúpols en plena societat capitalista. Jo em poso, evidentment, al costat de la ironia dels periodista, que ajuda a posar les coses –les idees– al seu lloc.

No hi ha res tan fàcil com indignar-se per un detall… ni res tan difícil com revoltar-se eficaçment contra els fons de la injustícia. Tota la nostra actitud social i política està caracteritzada per aquesta comoditat. Una accepció poc coneguda d’“escrúpols” –tot i que és la primera– és la següent: “porció molt petita d’una cosa”. Podríem dir, doncs, que normalment tenim “escrúpols sobre escrúpols”, o sigui inquietuds de consciència sobre un aspecte parcial de la realitat… i mentrestant ens evadim de plantejaments més radicals i compromesos.

© El Punt Avui