He rebut la carta que m’envies des de la teva comarca, i em temo que la meva resposta no t’arribaria si posés en el sobre l’únic que sé de tu: “Núria. 22 anys. Llegeix l’Avui. La Noguera”. Però bé t’he de contestar quan em dius: “Penso que entendràs aquesta absurda discriminació que a causa de la nostra parla rebem els catalans de Lleida. Si et plau, si és possible, parla’n algun dia”.

Existeix encara aquesta discriminació? Si tu ho dius, m’ho he de creure, però em costa. Tinc la impressió que en aquest camí hem avançat, i que sobretot entre els joves aquesta mena de prejudicis haurien d’haver-se esborrat per sempre.

No conec prou els idiomes europeus per a dir si la varietat d’accents que presenta el català és superior o inferior a l’habitual. De tota manera, la varietat és evident. Del Rosselló al País Valencià, i de Lleida a les Illes, la fonètica catalana ofereix una gran riquesa de modalitats, de submodalitats i fins i tot de matisos comarcals. És cert que la gent és molt sensible a l’accent, potser perquè és més fàcil ésser sensible a l’accent que a la sintaxi. L’accent entra immediatament per l’orella, mentre que descobrir l’estructura de l’idioma exigeix més atenció, una anàlisi més reflexiva i, en definitiva, més preparació cultural. Per això és el poble qui sol fer una discriminació més viva i radical a base de l’accent, i que aquesta tendència separadora encara perduri, com dius, m’angunieja tant com a tu. Cada u de nosaltres té el seu accent –l’empordanès, el barceloní, el tortosí, el pallarès…– i ningú no té dret a sentir una mena de condescendència benèvola pels altres accents –pobres, no parlen amb l’accent que “cal”; o sigui el “nostre”– i menys encara arribar al menyspreu, en el cas de les persones més deformades.

Hi ha barcelonins que pensen, instintivament, que algú parla català quan ho fa amb l’accent barceloní, encara que la construcció de les frases sigui bàrbara, calcant, per exemple, la sintaxi o les frases fetes castellanes. En canvi, diuen que parla “un altre català” si l’accent és diferent, encara que l’estructura de l’idioma sigui exactament la mateixa. Des d’un cert punt de vista –des del punt de vista de l’idioma i de la nostra vocació col·lectiva– podem dir que un determinat accent no té cap importància. Més ben dit: cal fer veure que la supervaloració de l’accent és negativa. Perquè, per culpa de l’egocentrisme i de l’orgull, l’accent dels altres el supervalorem com un factor de distanciament social, cultural o estètic.

Però també és cert, segons com es mira, que l’accent té molta importància. L’accent som nosaltres. L’accent és com el color dels ulls o la forma del nas. És un senyal d’identificació, i no tan sols personal, sinó comunitari i històric. La conservació de l’accent propi és sempre respectable i, particularment, mantenir una conversa amb un grup de catalans que presenten accents diferents és, per a mi, tan agradable com instructiu. Els esforços artificiosos i innecessaris que algú ha fet per tal de dissimular el seu accent sempre m’han semblat ridículs.

Jo he llegit la teva carta noguerenca en català oriental, i tu llegiràs aquestes ratlles barcelonines en català occidental. Ningú no és més que ningú, i en la diversitat som el que som. Afectuosament.

© El Punt Avui