Demana a qualsevol escriptor si viu per a escriure o escriu per a viure, a veure qui et diu el que realment pensa, sense escudar-se en el làbil argument que la pregunta és un fals dilema, i sense cap fútil, ridícul gest d’escriure-ho. No serà pas la seva opinió sobre l’assumpte que et donarà, car aquesta no t’importa massa. I en la seva vanitat, és prou perspicaç i suspicaç per a captar-ho. I també entén que no és el seu simple punt de vista que vols. Necessita explicar-se, justificar-se, inventar-se, exhibir-se, enrotllar-se, provar que cada paraula que li surt de la boca és interessant, nova, original i, sobretot, seva.

Viure i escriure, certament, són dues realitats sense cap connexió conceptual aparent. I en principi incomparables. És evident, per tant, que el viure (fet i dada biològica) és anterior a........

© El Punt Avui