Dimecres, 11 de febrer

El país se’ns engruna i fa l’efecte que ens hem tornat mesells

Els mestres surten al carrer el dia abans del Dijous Gras. No val la pena entrar en xifres de si van ser divuit mil o dotze mil. Van ser molts i molts i feia temps que les manifestacions no tenien una presència tan gran al carrer i que a l’ambient hi havia un emprenyament tan gran entre els docents. I el mateix va passar a la resta del país, on es van tallar carreteres i autopistes. Parles amb mestres i professors, de secundària i d’universitat, i la diagnosi s’assembla molt. Des de fa anys. Cert que darrere de la vaga i de futures mobilitzacions hi ha peticions de millora de sous i condicions laborals, però és alguna cosa més que tot això. Hi ha la sensació que alguna cosa s’ha trencat, des de fa dècades, i que l’escola catalana està desorientada i cansada i que les expectatives no són precisament bones. Parles amb experts i et diuen que durant massa anys hem anat a remolc d’algunes polítiques que han fet perdre qualitat i rigor. Alguns s’atreveixen a dir públicament que a l’escola i a l’institut no s’ensenya, que a l’escola ara mateix la prioritat és una altra i que al costat de nanos que treballen i s’exigeixen hi ha també molta gent que hi va perquè hi ha d’anar però a la qual no es pot avaluar ni suspendre. No entraré en tecnicismes perquè no els conec però em refio de la gent que sí que hi entén i que ens alerta que cal un canvi de rumb. Hi ha hagut massa polítiques que es qualifiquen de “bonistes”, cosa que no hauria de ser necessàriament dolenta si anés acompanyada de resultats. Però no n’hi ha, de resultats. Parles amb mestres i professors i t’expliquen històries que podrien anar directament a llibres de contes per la seva absurditat. Expliquen històries de pares que acabes dient: això no pot ser. De nanos que són a les aules i van passant de curs sense entendre ni un borrall de català. Ni de castellà, algunes vegades. Una situació complexa en què hem barrejat la pèrdua d’autoritat de mestres i professors, la necessitat d’alguns pares d’imposar criteris que no tenen solta ni volta, canvis de política educativa al centre en funció de qui el dirigeix... I això darrer no seria problema si no canviessin tantes vegades de rumb. I que hi hagués un criteri clar sobre l’ús de les noves tecnologies. Mentre que al nord ja limitaven o descartaven ordinadors, aquí se’n feien compres massives, però, per a què? Hi ha molta desorientació i també grans dosis d’absentisme. Llegint llibres com els de Damià Bardera o seguint alguns comptes de xarxes socials de mestres i professors et poses les mans al cap. I la sensació és que això ens està passant com a país i no només al món educatiu.

Tornarà a haver-hi vagues al sector educatiu. I tindrem les de la sanitat pública. I la sensació és que el país se’ns va engrunant i que massa coses no funcionen bé o directament no funcionen. Hi ha un excés de burocràcia buscada que ho frena tot. Tenim problemes brutals d’habitatge, siguin pisos i cases per comprar o per llogar i la sensació és que tot són bastons a les rodes per als que volen fer-ho, de construir. Alguns polítics electes del món de l’esquerra, nostrada i espanyola, tenen més feina a justificar les ocupacions que no pas a perseguir-les quan són delinqüencials. I la gent que treballa, paga impostos i vol viure amb una certa pau no se’n surt. A tot això hi afegim que fa dues setmanes que no hi ha seguretat que els trens que gestiona Renfe funcionin. Ha estat desesperant i ha costat la reprovació i........

© El Punt Avui