Al PSC no li importa Catalunya. Per això des de Barcelona pot expulsar els regidors de Ripoll i tancar l’agrupació local si això és el que convé al seu discurs metropolità. De Ripoll i de tot arreu fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. El PSC fa anys que no és el que era. A partir de la marxa dels seus principals dirigents del sector catalanista, principalment cap a Esquerra, la visió de país va anar minvant fins a convertir-se en el PSOE de Catalunya durant el procés.

Ara ha fet un pas més en aquesta direcció. La seva prioritat és convertir Barcelona en la segona capital d’Espanya i no en la capital de Catalunya. Tot a disposició dels interessos de Pedro Sánchez: cimeres, posicionaments, immigració, habitatge. Electoralment té sentit: dels vuit milions de ciutadans que té Catalunya, entre cinc i sis milions viuen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona –si es mira de manera àmplia, incloent Sabadell, Terrassa, Mataró, etc.–. Pel país és un perill greu. Perquè si el que vols és construir una gran metròpoli sense consciència de capital del país, la nació et fa nosa. La llengua et fa nosa, l’equilibri territorial et fa nosa, les reivindicacions en infraestructures i en dèficit fiscal et fan nosa.

També és un perill per a la ciutat. Ja que moltes de les gràcies que té Barcelona venen de les èpoques en què es va anar fent amb la idea de ser capital del país. Perdre aquesta visió la torna a Porcioles: sense ànima, apilonada, trista. Al servei d’un model que no és el nostre. Illa va avisar: “0n n’hi pugui posar 700 no en posarem 500.” Collboni ha seguit la consigna i ja estudia fer remuntes als edificis de la ciutat. Els socialistes no tenen model, però sí una ordre: densificar. Davant totes les necessitats que generarà aquesta política sempre ens trobarem un Rufián de torn que ens dirà que el que fan falta són hospitals i no que la gent parli en català. Una dicotomia perversa. Totalment planificada. Feta la crítica, qui presenta una alternativa?

© El Punt Avui