Tornem a viure dies d’anàlisis i elucubracions sobre la data d’un possible retorn del president Puigdemont a Catalunya amb garanties que l’espanyolisme institucional no massacri més la seva vida política, personal i professional. Com més va i per més ganes que tinc d’equivocar-me, més veig que no hi haurà aquest retorn si no és per anar de caps a la presó, i cada vegada m’entren més ganes que se senti preparat per agafar l’opció de fer-nos una sonora botifarra i organitzar-se per quedar-se fora. Tots (coalició d’esquerra al govern de l’Estat inclosa i perifèrics que l’aguanten) aniran deixant que s’allarguin els temps actuals en què l’alta judicatura ha declarat el president la gran peça de caça major a abatre. I els donaran el relleu quan la dreta i la ultradreta instal·lades al poder assumeixin la direcció de la cacera des de l’acció dita política. Ara ja no parlen tant d’abans de l’estiu i uns per una raó i els altres per l’altra ho posen més a finals d’any. Sempre puntada de peu endavant. Dèiem allò que els somnis es fan realitat si els somniem amb tota la força del cor. L’independentisme no ho va saber fer i ara el somni s’ha ben estroncat. L’unionisme n’ha sabut i no s’ha quedat amb la repressió. Han seguit al peu de la lletra les dues idees bàsiques d’Aznar, “no patiu pels catalans, ja es discutiran entre ells” i “cada espanyol des d’on sigui ha de fer el que pugui”. El retorn és cada dia més cardat. Per això en xerren.

© El Punt Avui