Demà és 8 de març i, un any més, no em puc estar d’escriure sobre el tema. Cada any, aquest dia, els carrers s’omplen de llaços liles, proclames institucionals i campanyes publicitàries que reivindiquen el paper de la dona en la societat. Empreses que la resta de l’any no revisen ni una nòmina es declaren feministes durant 24 hores. Institucions que perpetuen desigualtats estructurals pengen pancartes amb lemes solemnes. I l’endemà, tot continua igual.

El Dia Internacional de la Dona va néixer com a jornada de lluita obrera, vinculada a vagues, reivindicacions salarials i drets laborals. No era una celebració amable ni festiva, sinó una interpel·lació directa al poder econòmic i polític. Amb el temps, però, el risc de desactivació s’ha fet evident en convertir la protesta en efemèride; la denúncia, en eslògan, i la desigualtat, en oportunitat de màrqueting.

Les dades són tossudes. A Catalunya la bretxa salarial persisteix. Les dones continuen cobrant menys per la mateixa feina o es concentren en sectors pitjor remunerats. La mitja jornada involuntària, la penalització per maternitat, el sostre de vidre en càrrecs directius i la precarització de feines feminitzades o les cures no remunerades no desapareixen perquè un dia a l’any es posin en el focus.

La trampa és subtil. Si hi ha un dia de la dona, tots tranquils i qui dia passa any empeny. La igualtat no és una qüestió simbòlica, és una qüestió estructural. Es felicita, es regalen flors, es publiquen manifestos, però no sempre es revisen convenis col·lectius ni es redistribueix el poder real. Aquesta dinàmica genera una paradoxa. D’una banda, el 8 de març continua sent imprescindible com a espai de visibilització i mobilització massiva. Les manifestacions han aconseguit situar el feminisme al centre del debat públic i han forçat canvis legislatius importants. De l’altra, el sistema té una enorme capacitat d’absorció. Incorpora el llenguatge feminista sense alterar les jerarquies que el fan necessari.

El problema no és el dia, sinó la seva instrumentalització. La igualtat no s’assoleix amb declaracions solemnes, sinó amb pressupostos, inspeccions laborals efectives, permisos de paternitat corresponsables, transparència salarial i sancions reals per discriminació. Les expectatives socials sobre la maternitat, la pressió estètica, la invisibilització de referents femenins en determinats àmbits i la normalització de micromasclismes continuen operant cada dia, sense reduir-se, ans al contrari. Les dades dels darrers anys mostren que mentre que les noies tendeixen a declarar-se clarament feministes, una part important dels nois adopten posicions conservadores.

Segons dades del CEO del 2024, només el 46% dels joves homes de 16 a 24 anys creuen que el feminisme promou una societat més justa i democràtica, molt per sota del percentatge de dones de la mateixa edat (82%). Entre els homes joves, n’hi ha més que es defineixen com a “no feministes” que com a feministes, en comparació amb les noies. Un 45% d’homes joves catalans consideren que l’assetjament sexual en el debat públic perjudica les relacions entre sexes, respecte al 16% de les noies. De dades, n’hi ha moltes i són fàcils de trobar.

Però no tot són males notícies. Segons l’Institut Català de les Dones, Catalunya té un índex d’igualtat de gènere de 76,7 punts sobre 100, superior a la mitjana europea (71 punts), però encara lluny de la igualtat plena. Em costa de creure i m’agradaria estudiar més a fons l’índex d’igualtat perquè els resultats em semblen massa positius. Un sol 8 de març no pot desfer patrons apresos durant segles. Per això, més que celebrar, potser caldria incomodar. Convertir la jornada en un punt de control. Què ha canviat des de l’any passat? S’ha reduït la bretxa salarial? Han augmentat les dones en espais de decisió? S’ha repartit millor el temps de cures? Si la resposta és insuficient, el 8 de març no ha de ser una festa, sinó un recordatori incòmode.

L’error és pensar que la visibilitat equival a la igualtat. Que el reconeixement simbòlic compensa la desigualtat material. Que un dia de reivindicació exonera 364 dies de discriminació. El repte és justament el contrari, que cada 8 de març sigui menys necessari perquè els drets i les oportunitats estiguin garantits tot l’any.

© El Punt Avui