Demà és 8 de març i, un any més, no em puc estar d’escriure sobre el tema. Cada any, aquest dia, els carrers s’omplen de llaços liles, proclames institucionals i campanyes publicitàries que reivindiquen el paper de la dona en la societat. Empreses que la resta de l’any no revisen ni una nòmina es declaren feministes durant 24 hores. Institucions que perpetuen desigualtats estructurals pengen pancartes amb lemes solemnes. I l’endemà, tot continua igual.

El Dia Internacional de la Dona va néixer com a jornada de lluita obrera, vinculada a vagues, reivindicacions salarials i drets laborals. No era una celebració amable ni festiva, sinó una interpel·lació directa al poder econòmic i polític. Amb el temps, però, el risc de desactivació s’ha fet evident en convertir la protesta en efemèride; la denúncia, en eslògan, i la desigualtat, en oportunitat de màrqueting.

Les dades són tossudes. A Catalunya la bretxa salarial persisteix. Les dones continuen cobrant menys per la mateixa feina o es concentren en sectors pitjor remunerats. La mitja jornada involuntària,........

© El Punt Avui