Diria que vaig descobrir Toni Servillo en el primer film que Paolo Sorrentino va presentar a Canes: Le conseguenze dell’amore (2004), en què l’actor encarna un heroïnòman “contingut” que, reclòs en un hotel de Lugano, gestiona diners per la màfia. Recordo la seva presència elegant, però, com ho és la pel·lícula, el seu distanciament em va deixar una mica freda. Quatre anys després, Sorrentino va començar a desbocar-se amb Il divo, retrat de Giulio Andreotti que va donar joc a Servillo per exhibir el seu camaleonisme acordant-se a la naturalesa mutant del pèrfid polític italià: em va atrapar al principi, però em va acabar esgotant. Anys després, em va disgustar que, a parer meu, Sorrentino, novament amb la complicitat de Servillo, abordés Silvio Berlusconi com si fos una broma: el protagonista d’una òpera bufa que realitza tots els desigs dels “vividors”.

Quan va representar Berlusconi a Loro, Servillo, ja s’havia consagrat al cinema amb La grande bellezza. Em consta que Jep Gambardella en fascina molts, però, que em perdonin, li tinc mania: em sembla un prepotent (al qual es concedeix sempre el dret a l’última frase perquè es llueixi) en una pel·lícula tan fanfarrona com ell. Tanmateix, havent-lo vist algunes vegades al teatre, mai no he dubtat que Servillo és un gran actor i és així que m’encanta celebrar-lo plenament a La grazia. Hi encarna, aportant-hi una gran credibilitat, un president imaginari de la República Italiana que, essent un jurista escrupolós, procura ser honest. Un personatge amb el qual Sorrentino, en el film seu que considero més profund i vertaderament humanista, afirma que la política hauria de regir-se per l’ètica. En els temps que corren, “non è male”.

© El Punt Avui