El cineasta Raoul Peck va néixer el 1953 a Port-au-Prince, la capital d’Haití, on quatre anys més tard François Duvalier va imposar un règim totalitari brutal. Amb la seva família, que va fugir del terror exercit pel grup paramilitar dels Tonton Macoutes, va marxar d’Haití quan tenia vuit anys: no és per res que en una de les seves pel·lícules, L’home dels molls (1993), faci memòria d’aquella època sanguinària al país d’origen a través de la mirada d’una nena de la mateixa edat. El cas és que, en començar els últims anys seixanta, la família Peck va establir-se a l’aleshores recentment fundada República del Congo, en què, al 1961, va ser assassinat el seu fugaç primer ministre, Patrice Lumumba, perquè contrariava els interessos de Bèlgica (que va acceptar la “independència congolesa” amb la idea de mantenir el control i l’explotació dels recursos) i dels EUA, que no volia renunciar a l’extracció d’urani a la zona. Tampoc no és per res que un altre film de Raoul Peck sigui Lumumba (2000).

Entre el documental i la ficció, treballant sovint amb imatges d’arxiu, Peck ha construït una filmografia en què té un pes fonamental la denúncia dels totalitarismes i del colonialisme occidental (amb la seva herència) com a exterminador d’altres pobles. De nou no és per res que abordi el pensament de George Orwell en la seva nova pel·lícula, estrenada recentment entre nosaltres: Orwell: 2+2=5. Un títol amb el qual fa present que l’escriptor anglès va dir que sempre hi ha qui, manant, vol fer creure que dos i dos són cinc. I, sí, no són ficció els principis del règim autoritari a la novel·la 1984: la guerra és la pau; la llibertat és esclavitud; la ignorància és la força.

© El Punt Avui