Soc mestra de primària des de fa una vintena d’anys i des de fa deu en una escola situada en un entorn amb una realitat social diversa. Durant aquest temps he vist canviar governs, lleis educatives, currículums i maneres d’entendre l’escola. He vist passar molts infants per les aules, cadascun amb la seva història, les seves capacitats i les seves dificultats. I si una cosa he après al llarg d’aquests anys és que educar és, sobretot, acompanyar persones. És des d’aquesta mirada, i després de molts anys a l’escola pública, que escric aquestes línies. El curs passat ha estat intens, marcat per les vagues i per un debat educatiu que massa sovint s’ha mirat des de fora. S’ha parlat de les reivindicacions dels docents, però potser no prou del que hi ha al darrere.

Les vagues no han aparegut de cop. Són el resultat de molts anys de desgast silenciós. D’anys intentant arribar a tot amb les mateixes mans mentre les necessitats dels infants creixen i les realitats dins les aules són cada vegada més diverses. Són el resultat de........

© El Punt Avui