Em vaig quedar amb el dubte de si aquell jovenet s’hauria decidit per unes arracades daurades en forma de fulla d’heura, un braçalet amb tots els bons auguris penjant o, en canvi, hauria fet drecera escollint un penjoll del qual queia un cor menut i resplendent; és tan senzill com evident i, d’alguna manera, és la declaració més sincera. Havia entrat tot decidit a la botiga de roba i complements mentre jo feia lliscar amb rapidesa tàctil els penjadors que cridaven l’arribada de la primavera, i amb la fermesa d’una veu adolescent havia demanat per “joies d’or”. La dependenta va somriure davant d’aquella petició de principiant mentre el guiava per les vitrines que el vailet admirava com si fossin peces úniques, tresors de museu, tot elogiant, fet que va congratular a la dependenta, la bellesa de la bijuteria que amb la seva lluïssor mentidera li picava l’ullet. En la intimitat de l’emprovador, amb una faldilla tavellada massa llarga i massa fosca, pensada per vestir una taula i no les meves cames, em vaig entendrir davant la candidesa de l’ideal, la d’un romanticisme no corromput; de qui cerca una joia i no un adorn. Era 14 de febrer i el refilet dels ocells que s’aparellen els migdies assolellats també sonava en aquella tenda minúscula, atapeïda com un basar amb arracades, braçalets i penjolls que es poden pagar amb la setmanada.

© El Punt Avui