A la pesquera Gimferrer, remodelada seguint l’estètica racionalista del projecte del 1948, s’hi va mantenir una ceràmica original de la Verge de Montserrat que destaca del blanc de la façana vista des de l’aigua de l’estany. S’ha d’entrar a la pesquera, sortir a la terrassa, girar l’esquena a la immensitat blava i mirar enlaire, perquè aparegui la Moreneta. La patrona de Catalunya també ho era de la fàbrica de les Saques i el 27 d’abril se celebrava: s’abandonava el jute embrutidor i se sortia en processó.

Al vestíbul del Centre d’Art de Banyoles, presideix l’estança una figura majestàtica, rivalitzant amb el patrimoni conservat del passat fabril banyolí; la roda de molí, que dona nom a l’edifici medieval, i el so plaent de l’aigua del rec. És la Verge del Roser, d’una imponent fusta policromada de finals del segle XVII i inicis del XVIII, possiblement atribuïda als germans Costa i que pertanyia a la família de Jordi Gimferrer. No és el Modest Urgell que, segons relata el col·leccionista, va enamorar Salvador Dalí en una visita a Banyoles el 1962 i que va voler tenir un capritx que li pertocava per ser diví. Va proposar a Gimferrer fer-li expressament un mural de gran format amb un sant Jordi. El col·leccionista va dir que no hi havia tracte i Dalí, emmurriat, amb la Gala manant la pressa, es va quedar, en una acció de nen consentit, durant vint minuts analitzant el detall que del seu quadre Premonició de la guerra civil (1936) els valencians Equip Crònica havien incorporat a l’oli El recinte (1971). Hi són els dos, al Centre d’Art de Banyoles, tan l’Urgell com l’Equip Crònica, el qual es troba situat en un punt del recorregut que dialoga, des de la finestra, amb l’escultura d’Andreu Alfaro Catalan Power (1975). És en aquest punt de la visita on es percep el fil invisible de la història, a vegades enrevessat o aparentment trencat, i que es trascola per la llum del finestral amb dos arcs ogivals. Un fil que connecta amb aquell fracàs que fa vint-i-sis anys va ser una iniciativa local i ambiciosa: el Museu d’Art Contemporani dels Països Catalans de Banyoles. Admirar el quadre dels artistes valencians, el poema visual de Joan Brossa, els dos miró, l’autoretrat del banyolí Lluís Güell, i fer-ho des d’aquest mirador únic, la plaça Major de Banyoles, és recuperar aquell fil escapçat. Es compleix un somni particular però que tenia una aposta molt clara del que havia de ser el país i que enllaçava amb la tradició, el pes que han tingut burgesos i industrials, el col·leccionisme privat, en els futurs museus públics. L’art és un misteri, va dir Joan Perucho a Gimferrer. I a vegades potser també és un miracle.

© El Punt Avui