Per la seva pròpia naturalesa, els partits polítics aspiren a gestionar poder. I altres actuen com si el poder els correspongués per naturalesa. En el primer cas, la política és competició. En el segon, es converteix en ordre.

Durant dècades, el socialisme espanyol va ocupar el centre del sistema polític nascut de la Transició. Aquella centralitat es va erosionar amb la crisi econòmica, amb l’aparició de nous partits i amb la sacsejada política del 2017 a Catalunya. Però, un dècada després, el sistema ha tornat a equilibrar-se. I el socialisme ha recuperat el centre. El PSC i el PSOE no tenen majories absolutes, però gaudeixen d’una posició política molt sòlida, fins al punt que ningú, tret del PP i Vox, no qüestiona el seu poder ni gosa desviar-se de la seva òrbita. El PSOE governa a Madrid amb una majoria parlamentària complexa però totalment funcional, i el PSC governa a Catalunya després d’haver reconstruït una centralitat que fa pocs anys semblava improbable.

Aquesta centralitat no és només electoral. També és política i discursiva. El socialisme ha aconseguit fixar el relat en què es mouen la resta d’actors. S’exemplifica amb molta claredat en el debat sobre el pressupost: quan el govern de Salvador Illa reclama el suport d’ERC, el missatge es formula en termes de responsabilitat institucional, d’ètica i de moralitat. Pel sol fet que els republicans es defineixen a l’esquerra en l’eix social, han de fer vassallatge als socialistes si no volen carregar amb la llosa que se’ls imposarà: ser responsables del suposat deteriorament de tots els serveis públics del país i de totes les plagues bíbliques que cauran sobre Catalunya si el PSC pateix cap qüestionament en l’ordre natural del poder. El poder són ells. La resta són accessoris.

Quan el debat es planteja així, la negociació queda reduïda, qui vol ser oposició està sota sospita d’immoralitat. El mateix mecanisme opera a Madrid. El govern de Pedro Sánchez s’ha sostingut sobre el concepte de bloc progressista –ja no d’esquerres– que malda per impedir l’arribada al poder del bloc conservador i la ultradreta. Aquí la moralitat implica la disciplina de tots els aliats, i qualsevol mínima dissidència comporta condemnes i demonitzacions. Junts ho sap prou bé. El PSOE i el PSC han aconseguit que, per als partits democràtics, la política es transformi en un dilema moral, i no en un debat ideològic. I de fet, aquesta dinàmica ha condicionat profundament l’espai polític a l’esquerra del PSOE.

Sumar va néixer amb l’ambició de reconstruir una esquerra alternativa capaç de dialogar amb el PSOE sense quedar-hi subordinada. Però la participació en l’executiu Sánchez ha reduït el seu marge polític a una simple crossa per sobreviure. En paral·lel, Podemos viu una crisi profunda. El partit que volia sacsejar el sistema polític el 2014 s’esmicola a Madrid, a Catalunya sobreviu gràcies als resultats justos del PSC i a Barcelona el seu futur depèn gairebé exclusivament del fet que el 2027 el PSC i ERC no puguin governar sense els seus vots. El PSOE i el PSC ja no tenen competidors reals dins del seu espai polític.

Els partits independentistes afronten un dilema diferent. Els seus vots són necessaris per sostenir la majoria parlamentària a Madrid. Però el PSOE no necessita exigir fidelitat explícita, perquè el sistema polític ja crea les condicions perquè aquesta fidelitat aparegui com l’opció menys costosa. És una forma de poder basada en el control del terreny de joc.

I a Catalunya el govern de Salvador Illa representa el retorn d’una idea política coneguda: el PSC com a gestor natural del país. El seu relat és simple: estabilitat, gestió i normalitat institucional. El conflicte nacional desapareix i no calen grans discursos ideològics. Només gestionar l’autonomia, una posició política extraordinària amb pocs riscos electorals, perquè ningú no gosa intentar treure’ls la cadira. Al capdavall, la qüestió no és si el PSOE i el PSC tenen dret a exercir aquest poder, perquè les regles del sistema els ho permeten. És què passa amb la política quan el debat queda reduït a un dilema moral permanent en què la por és el principal mecanisme de cohesió d’un bloc polític. En aquest context, la política deixa de ser una competició d’idees i passa a ser una lluita constant per evitar el pitjor. I és quan el partit que ocupa el centre del sistema actua com si el poder li correspongués per naturalesa.

© El Punt Avui