En algun lloc he llegit que l’escalador nord-americà Alex Honnold deu les seves proeses a alguna “deficiència mental” que li bloqueja la percepció del perill i, per tant, el mecanisme de defensa davant la imminència de la mort que és la por, com la febre ho és de la malaltia. No és un comentari gaire elegant, però s’entén que probablement el va escriure algú que té el cervell en perfectes condicions; és a dir, algú que ha tingut tractes amb la por, potser més sovint del que voldria. Honnold és un dels pocs escaladors del món que practiquen l’anomenat “solo integral”, consistent a enfilar parets impossibles sense cordes, siguin les formacions rocoses del parc de Yosemite o el gratacels 101 de Taipei, de més de 500 metres d’altura, la seva conquesta més recent i retransmesa per Netflix en un directe mig postergat, per si de cas el nano s’estimbava. La part prodigiosa de cada repte que s’imposa Honnold em commou bastant menys que la similitud amb el funàmbul que descrivia Jean Genet, afrontat a “la soledat mortal d’aquella regió desesperada i fulgurant on opera l’artista”. Vull dir que les proeses dels altres poden deixar-nos més o menys bocabadats, sobretot si tenen a veure amb facultats que ni hem tingut ni tindrem mai, com les dels faquirs, els mentalistes o els escaladors, però en el fons si hi compartim alguna cosa és perquè la felicitat, com diu la dona amb qui Ricky Gervais es troba quasi cada dia al cementiri, davant les tombes de les seves parelles respectives, a la sèrie After Life, “és un sentiment tan poderós, que ens n’alegrem encara que sigui la dels altres”.

© El Punt Avui