La vaga dels docents va ser un èxit i no cal ser del gremi per sentir-se reconfortat. Ho va ser per diversos motius que transcendeixen la simpatia que es pugui tenir pels mestres i les seves legítimes reivindicacions sindicals. D’entrada, perquè hem tornat a veure com es polititzen els malestars en clau emancipadora i no reaccionària i això, ara que la ultradreta ens creix ufanosa i s’eixampla el mercat per als seus diagnòstics maliciosament desenfocats i les seves propostes devastadores, és una alenada providencial. Com ho és veure una multitud d’individus de la nostra mateixa espècie abandonant el cinisme malenconiós i entotsolat i confiant en les virtuts de l’organització i la mobilització. Tota aquella pluralitat i diversitat interna que va omplir els carrers de moltes ciutats catalanes cridava diferents consignes però ho feien en un mateix sentit coral perfectament identificable: estem emprenyadíssims i volem salvar l’educació pública. Reclamen ràtios més baixes per poder atendre les complexitats, augments salarials per fer front a la pèrdua del poder adquisitiu i deixar de ser els docents més mal pagats en........

© El Punt Avui