Trump ja ho va avisar: després que en el primer mandat sorgissin veus que li posaven límits, ara retornava a la Casa Blanca envoltat d’un equip fidel, poc donat a la discrepància i, sobretot, mut si el president creuava línies. I n’ha creuat. Amb declaracions incendiàries i una retòrica de salvador cada cop més marcada, ha anat tensant el seu propi relat. El punt d’inflexió ha estat la publicació d’una imatge d’estètica messiànica que ell mateix va acabar esborrant i no pas per pressions del seu govern, sinó per la reacció dels seus mateixos seguidors, especialment en sectors religiosos. I és que, si bé Trump ha blindat el seu poder per dalt, ara podria haver-lo fragilitzat per baix, ja que són precisament els seus votants més fidels –els que l’han sostingut fins ara– els que, de moment, han posat el crit al cel i poden, en el futur, marcar el límit. Als Estats Units, jugar a ser salvador no és banal. I mentrestant afloren les contradiccions i es posa en qüestió la coherència del seu relat quan ara apunta a tensar punts estratègics com l’estret d’Ormuz. Quan el lideratge es construeix sense contrapoders interns i amb un relat cada cop més personalista, les contradiccions s’acumulen i potser no serà l’oposició qui el faci trontollar, sinó la incomoditat creixent dels propis, que poden acabar negant-lo.

© El Punt Avui