Aquesta setmana passada es va celebrar, sense gaire soroll, una nova jornada del Dia Internacional contra l’LGBTI-fòbia en l’esport. Una jornada que hauria de servir perquè el món esportiu reivindiqui amb fermesa el dret de totes les persones a practicar esport sense cap mena de discriminació. Les intencions són encomiables, sí. Però els resultats continuen quedant en un inquietant terme mitjà. Perquè mentre als nens i a les nenes se’ls intenta educar en la igualtat en els clubs i les entitats, després arriben els partits i, amb aquests, massa sovint, la crua realitat. En categories menors —fins i tot infantils— alguns pares perden els papers quan el marcador no va a favor dels seus fills. I l’insult homòfob a l’àrbitre és, encara avui, un dels primers que aflora. Les bromes als vestidors, els comentaris que “no fan mal a ningú”, les rialletes còmplices... Tot suma. Tot construeix un ambient que expulsa. Tampoc no ajuda la manca de referents homosexuals a l’esport d’elit a l’Estat espanyol. Casos com el del waterpolista Víctor Gutiérrez i el del nedador Carlos Peralta continuen sent excepcions en un univers sense models visibles. Però en canvi sí que hi ha molts esportistes dins l’armari. I, mentrestant, hi ha infants i adolescents que han de créixer interpretant una versió d’ells mateixos que sacrifica la pròpia autenticitat per minimitzar la humiliació i els prejudicis d’una societat que es proclama tolerant, però que no ho és tant com li agrada creure.

Una de les sèries revelació dels darrers mesos ha estat Heated Rivalry. La història explica com els capitans de dos equips d’hoquei sobre gel inicien una relació sexual que, amb els anys, es transforma en una història d’amor. Però el que la fa recomanable no és només l’èpica romàntica i la narrativa i la interpretació. També el retrat de la doble vida dels esportistes d’elit gais: la por de perdre patrocinadors, la necessitat d’interpretar un paper dins i fora del vestidor i el rebuig inicial d’acceptar l’amor d’un home. Pot semblar ficció, però no ho és tant. Mentre l’esport —que sovint es reivindica com a escola de valors— no afronti aquesta realitat amb valentia, el dia internacional continuarà essent necessari. I insuficient.

© El Punt Avui