El 18 de maig, Katrin Bennhold dedicava la seva crònica diària a The New York Times a comentar la victòria del partit xenòfob antiimmigració Reform UK en les eleccions locals d’Anglaterra i la derrota inapel·lable del Partit Laborista que havia guanyat les eleccions generals del 2024 (“When Nationalism Beats Nationalism”). En canvi, a les eleccions als Parlaments de Gal·les i Escòcia s’imposaven els independentistes del Plaid Cymru (35,41% dels vots) i l’Scottish National Party (SNP, 38,2%), mentre els laboristes quedaven, respectivament, en tercer i segon lloc. La conclusió era que “un nacionalisme progressista i pluralista es va imposar a les urnes a Escòcia i Gal·les” i era un fet generalitzable, és a dir, la confrontació entre un nacionalisme ètnic, de dretes, definit pel marc estatal dominant (Regne Unit, EUA, Índia, França, Alemanya, Espanya...), excloent i en clar ascens en les democràcies occidentals, enfront d’un nacionalisme cívic, progressista, obert a l’acollida i la regularització d’immigrants que s’identifica amb una identitat projecte, associada al dret d’autodeterminació, amb una història, una cultura i, sovint,........

© El Punt Avui