"Feministes antifeixistes", "No a la guerra", "Contra l’imperialisme", "Anticapitalisme i feminisme", "Trump a la presó", "Visca Palestina"…, i així un llarg etcètera de pancartes que un any més varen omplir les manifestacions del 8M. Sobre el paper, res més que el color d’una jornada que manté el pols de la lluita per la igualtat de les dones en un món on la misogínia continua oprimint, segregant i matant. Difícilment es pot estar en contra d’un combat digne que batega en el nucli central de la defensa dels drets humans. De fet, la lluita més antiga, la que afecta més persones i la més resilient per combatre. Per molts intents de fer creure que el feminisme ja no és necessari, si més no en les democràcies liberals, la realitat demostra amb dolor i sang que continua sent una lluita imprescindible.

I, tanmateix, cada vegada es planteja de manera més restrictiva i sectària. A diferència d’altres temps, en què la lluita per la igualtat conciliava dones d’ideologies diverses (en coherència amb un moviment que va començar amb les aristòcrates britàniques i va passar........

© El Periódico (CAT)