Per a un mestre de la distracció com és Pedro Sánchez, no hi podia haver dubte. Res millor per a escapolir-se del judici a Ábalos i del punt final de la instrucció contra Begoña –que acabaria sent imputada, com així ha estat– que muntar un viatge a la Xina, amb totes les dosis d’expectació i provocació que lògicament generaria.

D’entrada, la Xina és la Xina i un viatge amb reunió assegurada amb el president Xi Jinping, sobretot en els moments actuals, és una garantia per copar l’atenció periodística i alhora enfosquir la resta de notícies, especialment les més molestes. A més, és evident que, per interessos mutus (a la Xina li va de perles la validació que li fa Sánchez), el viatge vindrà carregat d’acords comercials que, si bé no aconseguiran neutralitzar el dèficit que Espanya té amb la Xina –42.278 milions d’euros el 2025, el 74% del dèficit comercial espanyol–, sempre seran benvinguts. Dit i fet, a Sánchez només li calien dotze hores d’avió i 9.000 quilòmetres recorreguts per guanyar tres ocells d’un tret: endur-se lluny la Begoña el dia de la seva imputació; desviar el focus dels casos judicials oberts, i poder presentar acords comercials rellevants. Certament, com a tàctica de trinxera pel dia a dia en el qual està immersa la presidència de Sánchez, la jugada és molt bona. Novament, doncs, la política exterior espanyola queda modelada i forçada per les necessitats de fugir d’una política interior que és de recorregut impossible. Sense pressupostos, ni majories parlamentàries i rodejat de problemes judicials, res millor que barallar-se amb Trump, caure simpàtic als aiatol·làs, fer manetes amb l’imperi xinès i vestir-se de Gandhi amb chulapa.

Tornada al camí europeu

Abascal perd el seu banquer

Tot és bo…, si la política es cenyeix al simple art de la supervivència, un resistir és vèncer portat a l’extrem. El problema, emperò, és que aquesta política tacticista que necessita alimentar-se dels conflictes geopolítics per tal de sobreviure té unes conseqüències nefastes per al paper internacional d’un país. I aquí és on Pedro Sánchez passa de ser un aprenent d’estrateg a ser un insensat. Fonamentalment perquè no es basa en una concepció assenyada d’equilibris, sinó en un desequilibri de fílies i fòbies que resulta nefast. Les derivades són tan òbvies que realment sorprèn fins a quin punt Sánchez ha entrat en una carrera desbocada. Podem parlar del Líban, de l’Iran, de la mateixa Xina, i en tots els casos, la seva política esdevé un enorme escàndol. Per exemple, com pot plantar-se a la Xina i dir: "La Xina fa molt i ho celebrem, però pot fer més exigint com fa que el dret internacional es compleixi"? Comong? La mateixa Xina que ha sostingut la guerra d’Ucraïna gràcies al suport a Rússia? La mateixa Xina que manté prop d’un milió d’uigurs musulmans tancats en camps d’internament a la regió de Xinjiang? La mateixa Xina que té tres milions d’uigurs sotmesos a programes de treball forçat? La mateixa Xina que és la proveïdora clau d’armament de les juntes militars del Sahel? La mateixa que manté Taiwan en una situació d’assetjament permanent i assegura que no descarta la força per garantir la "reunificació", és a dir, l’ocupació total?

I si passem per la resta de conflictes, la cosa encara empitjora, perquè el problema no és la crítica a uns, sinó la manca absoluta d’equilibri. Una cosa és criticar la guerra, i l’altra que l’Iran et faci homenatges amb la teva cara en míssils; una cosa és criticar Trump, i l’altra anar corrent a fer ballmanetes amb Xi Jinping; una cosa és criticar la situació al Líban, i l’altra ignorar el terrorisme de Hezbol·là; una és criticar Israel, i l’altra que una organització que ha fet una massacre com Hamàs, et feliciti. I així un llarg etcètera. Per això Pedro Sánchez –és a dir, Espanya– es queda fora de les reunions importants, per això va quedar fora de la reunió de Londres de 35 democràcies per actuar contra el bloqueig d’Ormuz, i per això mateix The Times i Euronews l’han titllat d’oportunista, Le Figaro ha alertat del seu viratge pro xinès i el Frankfurter Allgemeine Zeitung ha dit obertament que Sánchez està vivint un "ocàs" en política exterior. Des de la perspectiva de la propaganda sanchista, la seva gestió internacional és un èxit evident, però pel que fa als interessos del país que presideix, és un desastre.

© El Periódico (CAT)