A Espanya hi ha una profunda prevenció cultural envers el delator. Poques figures susciten tanta desconfiança. La nostra llarga tradició històrica i literària –des de la Inquisició fins a les denúncies polítiques del segle XX– l’ha convertit en un personatge moralment sospitós.

L’ordenament espanyol ha sigut tradicionalment reticent a premiar la delació, en part perquè es considera que el deure de col·laborar amb la justícia s’ha de complir sense recompensa. Per això expressions com ara bufó i delator encara mantenen una intensa càrrega pejorativa. Pot ser que siguin personatges secundaris, però sovint desencadenen tota la tragèdia.

La nostra literatura n’ofereix bons exemples. De la Inquisició recreada per Delibes a l’atmosfera opressiva de Tiempo de silencio, el delator està associat a autèntiques societats delatores en què la vigilància mútua acaba erosionant la confiança i la llibertat.

En l’entramat judicial, la figura del delator constitueix un dels grans dilemes morals i jurídics de qualsevol Estat de dret. La pregunta de fons és incòmoda i permanent: ¿la justícia pot servir-se de la traïció per descobrir la veritat?

La Sala Penal del Tribunal Suprem acaba de recordar-nos una realitat incòmoda: sense penedits, moltes trames de corrupció no arribarien mai a descobrir-se.

La sentència de l’anomenat judici de les mascaretes no únicament imposa severes condemnes a alguns dels acusats. Fa una cosa més rellevant. Reivindica expressament la utilitat del col·laborador amb la justícia i premia qui va decidir confessar la participació en els fets, aportar documentació, incriminar altres implicats i facilitar noves línies........

© El Periódico (CAT)