La guerra s’engrandeix, i fa ràbia que entorn seu s’estiguin forjant diverses formes del dolor i de l’alegria. Els que l’organitzen estan envoltats de setciències que han estudiat els defectes i, fins i tot, les maldats de l’altre, mentre que els que la perdran ja saben quins és el seu destí: la mort, l’exili, el no-res.

Voler la guerra és ignorar la mort, voler-la per als que moriran, desitjar-la per penjar-la de l’estupor i de la por. D’això Espanya en sap tant com tothom que l’ha patida; no voler la guerra (el no a la guerra) és no voler-la mai, perquè les més grans que hi va haver al segle XX ja van deixar enrere milers i milers de morts, d’exiliats, milers, milions de tristeses. A Europa, a Espanya, al món. A tot arreu on hi ha hagut desig de venjança o de sang, també hi ha hagut la guerra i la mort. El desastre de la mort.

¿No a la Guerra? Doncs és clar que no. ¿Per què hem de voler la guerra els espanyols? ¿A què treu cap aquesta set de venjança que hem d’heretar de les ocurrències del president dels Estats Units? Donald Trump, que ha generat la urgència d’aquesta contesa, és una màquina de dir mentides, de propiciar-ne amb el desig de ser ell el rei de........

© El Periódico (CAT)