Tant en la cimera de l’OTAN a Ankara, a la recerca de la deteriorada unitat transatlàntica, com en la ruptura de l’acord que permetia la reobertura d’Ormuz, Trump s’ha mostrat com el personatge que és. Imprevisible, dient el mateix i el contrari amb hores de diferència, presentant-se sempre com el guanyador i responsabilitzant els altres del fet que les coses no funcionin. I insultant tothom, i en particular Espanya i els espanyols, "mala gent" amb qui millor no tenir cap relació.

La resposta de Sánchez ha sigut un flegmàtic "calma i paciència", l’adequada davant un narcisista patològic, adulat pel secretari general de l’OTAN, oferint-li els 5.000 enlairaments americans des d’aeroports europeus, no a Espanya, per participar en la guerra de l’Iran, com si Europa fos una plataforma des de la qual els EUA poden projectar el seu poder.

La diferència amb les virtuts que els pares de la nació americana, com James Madison o Alexander Hamilton, esperaven d’un president dels Estats Units no pot ser més abismal. Per Madison el........

© El Periódico (CAT)