Paraula i silenci / 5

Teníem sis, nou, dotze o catorze anys. No necessitàvem gran cosa. Només un racó i hores per davant. Érem capaços de parlar com si no hi hagués demà, com si la nostra ment anés omplint-se ininterrompudament de noves idees i resultés imprescindible comentar-les per deixar pas a les següents. Xiuxiuejàvem a classe, cridàvem a l’esbarjo i continuàvem conversant fins que els camins cap a les nostres respectives cases es bifurcaven. De vegades, de petites, miràvem d’enganyar les nostres mares fent passar per una badada el canvi de la bata escolar o l’oblit d’un llibre. Ingenu estratagema per tornar a trobar-nos i afegir algunes paraules més a la tarda. L’endemà, tornaríem a trobar-nos.

El silenci no s’aturava a l’arribar........

© El Periódico (CAT)