Opinión | Tribuna

Felip Munar i Munar

Climent Picornell

El professor Climent Picornell, en una conversa distesa, em comentava que tornar-se vell era com una mena de tragèdia, i que no hi podia donar passada. Jo li vaig comentar que l’alternativa era més tràgica, encara. «No em satisfà aquesta resposta –em digué-, perquè amb tot el que hi hem invertit ara resulta que som molt lluny de treure’n el rèdit compromès». És clar que si comences a pellucar sinònims et surten mots i expressions que t’hi fan pensar, com: antediluvià, arcaic, atàvic. I encara: de l’any de la catacumba, de l’any de la Mariacastanya, de l’any de la neu, de l’any de la picor, de l’any de la Quica, de l’any de les tàperes, de l’any tirurany, de l’avior, del temps d’Adam o Matusalem, de quan Judes era fadrí i sa mare festejava. I més sinònims: de temps immemorial, inveterat, passat, pretèrit, reculat, remot, vetust; i també: antiquat, aperduat, caduc, carrincló, caspós, de baixa, decadent, decimonònic, decrèpit, desfasat, endarrerit, fòssil, marcit, obsolet, passat, ranci, rònec... molts d’ells amb una càrrega negativa corpresa. I a més a més el refranyer ens recorda que: «No són els anys que fan vell», és a dir que sovint........

© Diario de Mallorca