El títol d’aquest article és el títol d’un llibre recent de l’economista Modest Guinjoan ‘Créixer o progressar. Catalunya davant del mirall’ (Pòrtic, 2025). Guinjoan ha escrit un llibre que no pot ser més pertinent, on repassa el creixement econòmic de Catalunya en les darreres dècades i es pregunta si, i com, ha generat progrés econòmic i social. Guinjoan ha posat Catalunya davant el mirall, però la discussió que proposa és fonamental per a totes les societats avançades. I si en algun lloc és urgent fer-se aquesta pregunta és a les Illes Balears en general i a Ibiza en particular.

Créixer vol dir una cosa clara, fàcil de mesurar i comparar: l’augment del PIB per càpita, és a dir, l’augment del nivell de vida mitjà de la població. En canvi progressar és un concepte més complex, qualitatiu i multidimensional. Progressar vol dir assolir no només nivell, sinó qualitat de vida. Progressar és sinònim de desenvolupament i a més d’un nivell de vida adequat inclou altres factors com la salut, l’educació, la desigualtat, els drets humans, o la preservació del medi ambient. L’augment del PIB per se no diu res de tots aquests altres factors, perquè el PIB no serveix per mesurar la qualitat de vida sinó la producció d’un país.

Les implicacions d’aquesta distinció són clau a l’hora d’avaluar la qualitat d’una economia. Si hi ha cinc persones a taula i hi ha cinc pollastres rostits, no és el mateix que se’n mengi un cadascú, que el de cap de taula es mengi quatre pollastres i a cada un de la resta li toqui un quart de pollastre per hom. Amb la mateixa renda per càpita hi ha diferències grans en esperança de vida, en mortalitat infantil, en nivells educatius, etc. implicant diferències en desenvolupament, de manera que hi ha països o regions més desenvolupats que altres que són igual de rics. Ja vaig escriure fa un temps que en l’Índex de Progrés Social, que mesura el grau de desenvolupament de les regions europees en diversos àmbits socials, educatius, sanitaris, ambientals, etc. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears assoleixen resultats relativament baixos en comparació amb altres comunitats autònomes.

Pensar en termes de creixement versus desenvolupament obliga a posar les inversions públiques sota el prisma de pensar a qui, i com, es beneficia de les infraestructures. Aquests dies passats després de l’accident d’Adamuz i de la crisi de Rodalies s’ha fet (encara més) evident que les guerres d’infraestructures també són guerres de classe. S’ha invertit durant dècades per tenir una xarxa d’alta velocitat immensa, que ho connecti tot radialment amb Madrid, però s’ha descuidat el transport de rodalies del qual depenen milions de persones per anar a treballar o a estudiar cada dia. I s’ha construït molt sense dedicar prou cura al manteniment.

A Ibiza el contrast és encara més flagrant: un gran port i un gran aeroport, dimensionats per a l’arribada massiva de turistes, de iots i jets privats—per al benefici de les empreses corresponents— que conviuen amb un transport públic deficient per a la població resident. Per no recordar el forat —mai més ben dit un forat— de les autopistes, mal pensades, mal executades, que encara no es deuen acabat de pagar i que ara s’inunden quan plou fort. Les infraestructures s’han fet durant molt de temps contra el sentit comú i a mesura que el clima es va complicant la factura serà cada vegada més grossa.

Justament perquè som societats relativament riques, el creixement econòmic s’ha d’avaluar en termes de desenvolupament econòmic, de qualitat de vida, de benestar i cohesió social. No n’hi ha prou a créixer si el creixement no genera progrés per a la població.

Per acabar, aquests dies es ven com a èxit col·lectiu un tema que és dubtós quan s’avalua en termes de créixer o progressar. Es Castell és un dels principals monuments d’Ibiza, però Ibiza ha estat incapaç, durant dècades, de fer-hi alguna cosa per a l’ús dels eivissencs i s’hi ha acabat fent un hotel —a una illa amb tants hotels fer un altre hotel no és justament un abús de la imaginació— pagat per una empresa del govern central. A Ibiza no hi va haver manera d’imaginar i finançar un projecte alternatiu, que no tancàs es Castell al públic, sinó que l’integràs en la vida dels eivissencs i ha acabat convertit en un parador, un hotel que haurà de reservar el 40% de les habitacions als treballadors, que han de venir de fora. A qui i com beneficia exactament tot això? D’acord que es Castell ja no cau a trossos, tothom parla d’èxit col·lectiu i hi ha colzades a veure qui se l’apunta, però ningú no hi veu un element de fracàs col·lectiu?

I compte que el creixement de les Illes Balears de tres últimes dècades ha estat baix quan es compara amb la resta de comunitats autònomes i s’han perdut posicions relatives en el rànquing. De seguir per aquest camí aviat el lema serà “ni créixer ni progressar”.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza