Creado: 25.12.2025 | 11:00

Actualizado: 25.12.2025 | 12:32

Rosalia no s’esgota. El cap de setmana passat, durant un sopar amb amics, va tornar a aparèixer el meu article on en parlava. Els amics lamentaven que la cantant hagués interpretat una cançó amb l’Escolania de Montserrat… en castellà. Els catalans no en donem crèdit. Ens esquinçàvem les vestidures.

Montserrat: la muntanya que busquem instintivament quan tornem a casa amb avió. La que ens consola veure, llunyana, quan la reconeixem des del cotxe. Davant del seu relleu inconfusible, ens envaeix la certesa d’haver arribat a casa. La Moreneta és la reina de Catalunya, i l’abadia, un emblema de la identitat compartida.

Montserrat és cultura, tradició, llengua… i esperança. Un lloc de pelegrinatge on dipositem súpliques i agraïments; on encenem una espelma en record d’algú estimat o per una intenció íntima. Per tot això, la sensació de traïció ha estat fonda. Però, què és exactament allò que ens ha ferit tant?

D’entrada, podria semblar que ens dol la lleugeresa amb què Rosalia tracta les seves arrels; l’atreviment de profanar la idiosincràsia de l’Escolania. Tanmateix, si hi parem més atenció, el que realment ens ha tocat la fibra és la constatació que, «pagant, sant Pere canta» —mai més ben dit. Tot el........

© Diari de Tarragona