Creado: 13.03.2026 | 15:42

Actualizado: 13.03.2026 | 15:42

Les reflexions institucionals sobre benestar i inclusió a la universitat, i particularment a la URV, són necessàries i arriben en un moment en què la comunitat universitària viu una pressió sostinguda. Ara bé, quan aquest debat el lidera qui governa, hi ha una obligació afegida: completar el diagnòstic amb rendició de comptes. Perquè el repte no és només descriure el malestar, sinó demostrar que el sistema ha canviat de manera verificable per atendre les necessitats que s’identifiquen.

Les dades sobre salut mental a la universitat són dures. I posar-les sobre la taula és imprescindible. També és important reconèixer que el malestar no afecta només el col·lectiu d’estudiantat, sinó tota la comunitat universitària, incloent el Personal Docent Investigador (PDI) i el Personal Tècnic, de Gestió i d’Administració i Serveis (PTGAS). Ara bé, el discurs institucional sovint falla quan només es queda en el diagnòstic i en una crida genèrica a la valentia, sense fer un veritable exercici de rendició de comptes.

Efectivament, no n’hi ha prou amb ampliar l’atenció psicològica si no revisem models docents, ritmes, formes d’avaluació i expectatives. Aquest és el punt exacte on la universitat pot deixar de gestionar conseqüències i començar a prevenir causes. Però el que falta és la part essencial: què s’ha fet, de manera estructural i verificable, per què aquest canvi passi de la teoria a la vida real dels centres i de les aules?

Perquè la universitat no expulsa només quan algú abandona formalment. També expulsa quan ho fa en silenci: quan un estudiant deixa de presentar-se a proves, quan es despenja per esgotament, quan ha de renegociar cada adaptació amb cada docent, quan una crisi personal es converteix en una carrera de formularis, terminis i autoritzacions. I també expulsa quan el professorat i el PTGAS, tot i voler ajudar, no tenen ni eines, ni temps, ni un marc clar per fer-ho sense improvisar i sense carregar encara més el dia a dia.

No n’hi ha prou amb ampliar l’atenció psicològica si no revisem models docents, ritmes, formes d’avaluació i expectatives.

Aquesta és la bretxa que cal abordar: la bretxa local. La que fa que una mateixa recomanació s’apliqui bé en una assignatura i es dilueixi en una altra. La que converteix la vulnerabilitat en un tràmit repetit. La que deixa massa decisions en mans de la bona voluntat individual, en lloc de garantir criteris mínims comuns i coherents.

Si la universitat vol ser un ascensor social, no pot confondre igualtat amb uniformitat. Exigir no és incompatible amb acompanyar. El rigor no és incompatible amb la flexibilitat. Però això no s’aconsegueix amb missatges benintencionats: s’aconsegueix amb governança, amb coherència entre centres i amb transparència. Per això, el que cal demanar avui no és una nova declaració de principis, sinó garanties verificables

Governar una universitat és complex i no hi ha solucions màgiques. Però precisament per això, des de l’exercici de la governança, no és acceptable demanar valentia sense posar sobre la taula què s’ha decidit, què no s’ha pogut decidir, què falta per fer i com es mesurarà. El debat sobre benestar i inclusió no pot quedar reduït a serveis perifèrics. Ha de formar part del nucli del projecte universitari. I això vol dir una altra manera de governar: posar dades i transparència al centre, reduir la burocràcia que frena respostes, i convertir el suport a les persones en criteri estructural de decisió acadèmica i organitzativa.

Quatre anys després, la comunitat universitària mereix alguna cosa més que un relat correcte. Mereix claredat, coherència i garanties. Perquè una universitat que no expulsi ningú no es construeix només amb paraules. Es construeix amb decisions que es poden veure, seguir i avaluar.

© Diari de Tarragona