Pep Guardiola va explicar als seus jugadors que havia perdut la passió amb la seva dona i que per això es van divorciar. La passió, en el sentit que el Pep li dóna, és el que primer es perd en un matrimoni. És normal. Els anys passen, la ment divaga, els cossos es fan malbé i els retrets del frec a frec són inevitables. Incomprensions, incompatibilitats, el fred i la calor, petits malentesos que acumulen ressentiment i agror. La passió -tal com el Pep l’entén- pateix i agonitza, i acaba sent la primera víctima d’aquesta guerra que és viure junts.

Hi ha moltes maneres d’afrontar aquesta passió desfeta, i totes són una mica depriments, i totes són una mica tristes, però totes són, també, si es duen a terme amb respecte, i amb devoció, un gran acte d’amor. Un acte d’amor més gran i valuós que l’eufòria dels cossos quan es coneixen i tot s’ho volen donar l’un a l’altre. L’amor veritable és quan costa, quan la vida és aspra, quan la tendresa és difícil i el que un vol i té no s’assembla gaire.

És llavors quan un home pot créixer per damunt dels seus límits i de les seves misèries. És llavors quan podem enfrontar-nos a la nostra natura per afirmar la nostra transcendència. Jo estic d’acord amb el Pep que la passió que ell diu s’acaba, i que és molt difícil de recuperar, però el divorci no........

© Diari de Girona