Quedo amb la meva amiga Laia i anem a buscar el seu fill petit (Jep, 9), al logopeda. De fet no l’anem a buscar, més aviat l’acompanyo a signar uns papers al tal centre, no se ben bé amb quin objecte -ni tampoc m’importa. El que m’importa és que quan veig el nen, que és molt simpàtic, li dic: va, anem-nos-en, ja faràs això un altre dia.

Tots els genis hem parlat malament o hem estat dislèxics. A tots els genis ens funciona el cervell més ràpid que el cos, i només és qüestió de temps. Els logopedes estan bé, però un berenar-sopar a la Bodega Bonavista amb un amic de la teva mare -i molt especialment si aquest amic sóc jo- és molt millor.

La Laia no pot ser més quadriculada i una mica més i li explota el cervell quan prenc la mà el seu fill per sortir del terrible lloc, però per un miracle del destí de sobte s’obre una escletxa de llum i es mig rendeix. Comencem a caminar fins al carrer Gran de Gràcia. La Laia s’ha quedat signant els papers. El Jep ha sortit de casa només amb una samarreta blanca, i tinc por que es refredi, de manera que ens aturem en una botiga i li compro una dessuadora, tria la que té uns dibuixos manga.

Llavors arriba la mare, i caminem els tres cap a Bonavista. El Jep és feliç de no fer el que estava previst. Aquesta és la primera felicitat, la nuclear, la que és........

© Diari de Girona